Nosaltres, els valencians

Per sempre més seríem un país nacionalment heterogeni. Vull dir, en tant que el “país” coincidís amb les ratlles jurisdiccionals del “regne” medieval.

El País Valencià ha estat un refugi afectuós, i permanent, per als aragonesos que defugien la desolació de llurs terres. Tots ells s’assimilaven, eren assimilats. Ells mateixos, o a tot estirar llurs fills, esdevenien ja -en llengua i en tot- “valencians”. La capacitat que els pobladors de la zona catalana han demostrat els últims dos-cents anys, per a catalanitzar els incessants i inacabables nou vinguts, ha estat sensacional. Pocs valencians dels nostres dies -sobretot en determinades contrades- no tindran un antecessor “xurro” relativament immediat.

I això que dic dels aragonesos pot ésser repetit dels castellans, que, arribats en un volum menor, tampoc han d’ésser oblidats. L’energia soial, la fortalesa de “poble” que suposa aquesta reabsorció continuada d’immigrants, no necessita ponderació. És un dels trets més admirables de la nostra història.

Hi ha menys -infinitament menys- dissidències entre les comarques “catalanes” i “valencianes” contigües, que no pas entre dues comarques valencianes de llengua distinta […] Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”. Ni la sostinguda intrusió castellan-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticitat.

Aleshores el nom -“catalans”- és acceptat amb la naturalitat primitiva, potser amb una punta d’excitació il·lusionada. A falta de terminologia millor, de la nostra comunitat en diem Països Catalans. El plural és escrupulós, i serveix per a integrar-nos amb la plena tranquilitat del respectiu matís regional.

La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una “obligació moral”, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc -la unitat- és l’únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, “catalans” i balears. . I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.

Al segle xx serà catalana la millor literatura feta al País Valencià. Això, parlant en termes absoluts, potser no vol dir res: vol dir, simplement, que la literatura en castellà que s’hi feia era pitjor.

Des de la “província” “no hi ha res a fer”: aquesta és una convicció sorda, a penes clara, que tothom comparteix. Hi cabia, com a resposta, la resignació. Hi cabia, també, la revolta. Una revolta estèril, és clar: però almenys alliberadora: “Al catalán nada le importa tomar las armas, batirse en las calles y en los campos, consumir largos años de su juventud en medio de las fatigas militares; en una palabra: nada le importa ser soldado, con tal que no se le fuerce a serlo y no se le apellide con este nombre” escrivia Bamles. No ésser soldat equivalia a negar-se a col·laborar amb l’Estat, a integrar-s’hi.

Deformant lleugerament unes paraules de Maragall, i aplicant-nos-les, podem imaginar un viatger que ens contempli i que digui de nosaltres: “Ací hi ha una gran població; però per cert que no hi ha un poble”. La “població” passa a ser “poble” per un acte de consciència. I aquest és un pas que no tots els valencians han donat. La superació dels localismes inicis i destorbadors ens és necessària com el pa que ens mengem. Començant pel localisme de la capital. Si no ho fem, els valencians estarem condemnats a esdevenir cada vegada més “provincians”.Volem dir: més inerts, més despersonalitzats, més ensopits.

Joan Fuster - Sueca, gener-febrer de 1962

Subratllats de Narcís Oller

No, amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo que pueda inventar algún vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pelayo que él no conoce pero Vd. sí, que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencia por Cataluña que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana. Suponga Vd. por un momento, siquiera conozca Vd. el inglés mejor que yo el castellano, que se le hubiese ocurrido a Vd. hacer hablar como Byron al bueno de Bringas o a su esposa la Pipaón. ¿Dónde quedarían la verdad, frescura, el nervio y hermosura del lenguaje de aquellos madrileños de carne y hueso, tan felizmente pintado porque ha podido Vd. copiaros al natural, usando del mismo instrumento que ellos para imitar su estilo, sus giros, sus exclamaciones, su misma voz, rasgos determinativos del carácter, del temperamento, de la educación, de todo lo que constituye un tipo? ¿No cree Vd. que el lenguaje es una concreción del espíritu? ¿Cómo divorciarlo pues de esa fusión que existe entre realidad y observación en toda obra realista?

Carta de Narcís Oller a Benito Pérez Galdós - Barcelona, 14 de desembre de 1884

L'Oller ens presenta el poble, que riu de les estranyeses del boig, sense conèixer que aquell home és un ésser malalt que demana compassió. No admeten o no comprenen que allò sigui bogeria, ni fins quan el tanquen, ni quan saben que ha mort dintre del manicomni. En Bandereta no pateix d'un mal que sagni, i la multitud no es creu obligada a practicar cap virtut en aquell infeliç que no obra com els altres, per cap motiu físic, visible a tothom que justifiqui.

F. Ripoll - La Veu de Catalunya, 20 de gener de 1899

Jo em vaig recordar, en aquells moments, de les dues taques que desllustren la brillant biografia del gran fill de Reus [General Prim]: l'ajuda que per ambició personal dispensà un dia als moderats fent-se a canonades contra els fills de sa pròpia regió, i aquell assentiment, bon xic provincià burgès, que solia dar, davant dels castellans, a la nefasta sinonímia d'Espanya i Castella, sens dubte per adular-los.

Narcís Oller - La Bogeria, Agost de 1898

La vida immediata - 1981. Diari de treball

He vist Pau Riba en aquests dies perquè volia que li avalés un crèdit de dos milions de pessetes. No ha pogut ser, perquè jo hauria de tenir deu vegades més béns immobles per poder avalar aquest crèdit i no ho tinc. Curiós Pau, cada vegada sembla més "senyor" i sempre que em crida és per demanar alguna cosa.

La xiqueta maca i callada era per a nosaltres un signe claríssim d'una gran vida interior. Ens fascinava això de la vida interior, que no hem sabut mai exactament què volia dir. N'hi havia unes quantes així. Amb el pas del temps descobriríem que la noia que callava era perquè no tenia res a dir ni sabia dir res.

Després d'un recital a la Facultat de Ciències Econòmiques [de Madrid], recital que va tenir molta ressonància com a acte de lluita contra la dictadura, alguns dels mateixos organitzadors em digueren, en to mig confidencial mig de còmplice, unes paraules que se'm quedaren gravades a la memòria: "Pero tú, cuando muera Franco, cantarás en castellano ¿no?". Segons ells, jo cantava, o era lícit que cantés, en català per lluitar contra la dictadura, no perquè era la meva llengua i, per tant, tenia els mateixos drets que un madrileny té de cantar en castellà o en francès o qui sigui de cantar en la seva pròpia llengua[...] I això des de l'esquerra militant, demòcrata, socialista i comunista, lluitadors per una societat més justa, sense classes, sense opressions nacionals ni de cap tipus, diuen ells.

Tinc la impressió que de la mateixa manera que es diu que hi ha dies que fa sol o que fa vent, es podria dir que hi ha dies que fa son.

Les meves cançons podran parèixer esquemàtiques a aquell que no ha viscut amb intensitat el dolor de la dictadura i, per tant, no pot tenir present quanta passió, quanta ràbia, quina intensitat de desig de canvi, quanta desesperança, quant de perill, quanta constatació d'impotència, quant d'amor, quants límits imposats i patits han estat sentits per una vasta minoria, als anys viscuts entre finals dels cinquanta i finals dels setanta.

Tothom una mica sensat als països catalans es malfia d'entrada de qualsevol tipus d'acord pres a Madrid pels partits d'àmbit estatal sobre el tema autonòmic. Aquesta malfiança és més que lògica i justificada. És feta d'experiència. De la mateixa manera que el pagès, quan veu que hi ha un cel ple de núvols grossos, negres, que formen una capa gruixuda de cotó en pèl, pensa que hi ha més possibilitats que plogui.

Aquest posat d'entomòlegs que tenen els catalanòfils estrangers et fa sentir, molt sovint, com una raresa de la natura. Què hi farem, som un país petit, complex, retorçat, vell, ple de punyetes. Som una nació neta sense Estat. Ell és de Sant Diego, Califòrnia. Tot un altre món.

El que són els tòpics: hom espera del País Valencià sensualitat i barroquisme en els seus escriptors i eixutesa i frase curta dels del Principat. Ausiàs March ha estat molt més eixut que els seus contemporanis del Principat. Joan Fuster ha fet una literatura no gens sensual, al contrari del senyor Pla, del mas del mateix nom de Llofriu. Dels tòpics, a l'hora d'entendre realment alguna cosa, n'hauríem de prescindir sempre.

Escriu el senyor Pla: "Aquest paper, l'he escrit, primer, perquè en aquest país els cansats fan la feina, i jo estic molt cansat".

Entre els autodidactes abunda l'autoignorant. Entre els posseïdors de títols universitaris abunda molt més l'ignorant a seques.

La vida política i cultural del País Valencià és gairebé inexistent per als mitjans de difusió de Catalunya. Parlen, com d'una cosa adquirida, entre els intel·lectuals, de la unitat de la llengua, però no hi ha cap resposta si la llengua és atacada al País Valencià o a les Illes. Quan és atacada a Catalunya, la resposta és, en canvi, immediata[...] Aquest és el context on ens hem de moure els que pensem que la unitat cultural dels països catalans és, malgrat tot, possible.

Hi ha un tipus de raonament que va fent-se camí entre la gent assenyada i que podria enunciar així: qualsevol tipus de pensament que qüestioni la situació actual en els seus fonaments s'ha de posar entre parèntesis, per ara -i aquest ara pot durar per sempre-, per poder consolidar la democràcia. És clar que així es consolida la situació actual, que es confon amb la democràcia.

Em telefona un xicot de Ràdio Rubí i em fa una entrevista per telèfon. Abans de començar em demanà si la fèiem en valencià o en castellà, diu ell. Li dic que prefereixo fer-la en català i que el valencià és la manera que tenim els valencians de parlar el català. Ell hauria preferit de fer-la en castellà. Li noto -perquè usa "astò"- que és del sud del País Valencià. Li pregunto si és de prop d'Elx, em diu que sí, d'Ibi, exactament. L'entrevista és molt cordial. La seva consciència lingüística és molt curiosa. Parla un català com el meu, ni més ni menys correcte que el que parlen ací [a Barcelona], però té la sensació de sentir-se més a gust si diu que parla valencià. Està convençut que això li permet de creure's que les possibles incorreccions són el valencià, mentre que si parla català les incorreccions són incorreccions i prou [...] A Barcelona, qualsevol semianalfabet està instal·lat en la creença que el que ell parla és català, encara que sigui una llengua -la parlada per ell- absolutament plena d'incorreccions i infecta des del punt de vista normatiu. Al País Valencià, persones que s'han preocupat de parlar i conèixer bé la llengua no acaben mai de perdre el sentiment d'inseguretat lingüística.

Ramon Pelegero i Sanchis (Raimon) - Any 1981

Sobrevalorem la democràcia

Un cop més ningú m’ha demanat opinió però l'exposaré respecte la consulta del 9 de Novembre perquè, bàsicament, necessito treure-me-la de sobre, deixar-la aquí penjada i anar-me’n a dormir tranquil. Com que tampoc em llegirà ningú no tindré cap problema ni cap comentari contrari. 

Ha arribat l’endemà del gran dia i tothom s’ha convertit en analista polític i estadístic. Hi ha una quantitat de xifres tan monstruosa que cadascú pot interpretar-les de la manera més favorable a la seva posició. Per una banda només un terç de la gent cridada a les urnes ha exercit el seu dret, exclamen alguns. Hem aconseguit un percentatge més elevat del que va situar el Partit Popular en Majoria absoluta, es feliciten els altres. El cert és que majoritàriament només es va preguntar si es volien unir a la festa als que es volien unir a la festa. Dit en altres paraules, els independentistes es van mobilitzar i els que no ho són van entendre que no calia fer cues sortint en fotografies que suposadament immortalitzaven el gran dia. 

Així, pel que es pot entendre entre línies, considero que si hagués estat un referèndum vinculant el Sí-Sí hagués perdut sonadament? Sí i No. 

Per situar la meva lògica, base indispensable on començo a construir la opinió, heu d’entendre estimats lectors invisibles, que la democràcia està sobrevalorada. I que tu, jo i els nostres amics som només excepcions que la dignifiquen una mica. Com que el nostre entorn té una retòrica esmolada a favor de la República Catalana ja ens pensem que Esquerra ens governarà aviat. Com que el nostre referent intel·lectual ens diu que Sòfocles era un gran pensador ja n’aprendrem la filosofia i ens queixarem si algú la desconeix. Com que el nostre timeline es renova automàticament amb piulades sobre el 33 ja celebrem aquesta, nostra terra cultural. Doncs no: les persones estan per altres qüestions més quotidianes i menys estimulants. L’educació catalana és fluixa i surten molts graduats que no saben argumentar per què la terra és rodona. Estem demanant que decideixin el futur del nostre país a gent que li és igual el futur del nostre país. 

Estic rebentant la democràcia des de dins sense donar cap alternativa. I ho sento però no us en sé donar cap. Perquè evidentment la democràcia és el sistema menys dolent, tal i com vam aprendre a l’institut. I sembla puríssima, santíssima, intocable, indiscutible, la democràcia. Siguem demòcrates. Lluitem contra els no-demòcrates. I agraïm tots els processos que han portat la democràcia. La revolució francesa. La rebel·lió negra als Estats Units. Les primaveres àrabs. Tots ells processos antidemocràtics. Així que nois, no se us acudeixi fer res poc democràtic, no fos cas que el pas de la història i l’oblit generacional ho recordés com un gran moment de canvi democràtic. Pacífic i acordat, sempre en negreta. La democràcia és el millor sistema; perquè tot segueixi igual.

NoCiu

Em bull la sang una estoneta i retorno, després, a l’estat basal. Durant aquesta estoneta calaria foc a la barraca amb persones humanes dins. Recalco “persones humanes” perquè la còlera em cega i vull fer mal de debò, vull que exploti aquest atzucac i que la metralla em sobrevoli mentre, d’esquenes al trencadís, m’allunyo xiulant rimes populistes de Pirat’s Sound Sistema. 

Llavors em passa, em calmo i em desanimo. No som croquetes, ni canelons, som titelles. Els astuts i poderosos ja fa temps que han resolt la partida d’escacs. Peons guiats per alfils, sense adonar-nos que ni les decisions d’uns ni dels altres canviaran l’esdevenir del desenllaç. Sou poderosos, essencials pel país, escoltem el vostre clam i farem de la vostra voluntat un dret però recordeu que només podeu atacar en diagonal. Quina desgràcia que les normes no ens permetin aquest moviment. Somiem truites, tot el poder que tindríem, la cultura integradora que ens nodriria si el pas endavant fos permès. 
Fins que arriba el moment que una movilització espontània fa un pas fora dels esquemes del “Procés” i els plans immaculats de l’estratega corren el risc de torçar-se. El desplegament dels Mossos d’Esquadra deixa palès que l’enemic és a casa, que només ens ho prenem seriosament els que ens manca poder. El nostre exèrcit, que ens ha de defensar quan els cavernícoles espanyols despleguin la seva guàrdia medieval, esmola les porres contra els seus súbdits. Si realment el “Massies” pretengués mantenir la Consulta d’una forma impol·luta no enfrontaria la policia amb el poble. Convenceria als líders d’opinió més radicals perquè rebaixessin la tensió. “Mireu, Fernàndez, López-Tena, està tot raonat i estudiat; aquest és el full de ruta concret i necessitem la calma convençuda per votar el 9-N”. Només amb aquesta explicació, sense fer públic cap as a la màniga que pugui retornar com un boomerang, els de sota començaríem a tenir la certesa que aquesta és la bona. 

Em desanima tant pensar que se n’estan rient a la nostra cara que només em surt escriure-ho en un bloc que ningú llegeix. I a mida que les idees es formen entre les frases les mans em tremolen sobre el teclat i em comença a bullir la sang de nou. Tornen les ganes de reciclar ampolles buides i rebentar tot el que no volen que destrossem. Començant per la casa de Fèlix Millet. 

51% és insuficient

És molt important esdevenir un país independent però encara és més important blindar el sistmema democràtic que aviat serà nat. Uns en diuen “regeneració política”, d’altres n’anomenen “llibertat per canviar-ho tot”, però molts hem arribat a la conclusió que vivíem en una democràcia dirigida i que ja no la volem més. Votar un dia i penedir-nos-en durant els mil quatre-cents seixanta-tres restants ha de passar a la història. 

Decidir si volem un nou país o no el volem és una votació extraordinària que crearà un precedent, una jurisprudència. Resulta molt important, per evitar trobar-nos més endavant en una contradicció  fatal, tenir molt de seny en la determinació de les bases legals de les consultes. Sinó, ens explotarà a les mans quan ens toqui decidir sobre el pes militar català, l’ús de les tecnologies intel·ligents o els límits de la reproducció in vitro. 

Quan hi ha un problema és molt més senzill trencar-ho tot i començar de zero que reconstruir fins trobar-ne la solució, sense entrar a valorar quina és la millor decisió. Per aquesta lògica en les votacions la idea rupturista té un clar avantatge respecte la idea preestablerta. La meva opinió és, per tant, que en un hipotètic cas d’igualtat o dubte raonable en els resultats prevalgui la opció preexistent. Que consti que m’estic tirant pedres a la teulada; tant com a independentista com a científic. 
La segona idea amb que suporto el raonament és amb els marges d’errors estadístics. És aquí on necessito l’ajuda d’erudits en matemàtiques i estadística per tal de consensuar un estadi de majoria lliure d’incerteses i manipulacions. Entenc que un 51% mai serà significatiu en una votació dual ja que, a diferència de les eleccions, els percentatges no estan associats a una representació política. En aquest cas és o blanc o negre, o tot o res. Una passa de grip, un boicot simple (negant el vot als exiliats, per exemple), una elevada abstenció o una pregunta tendenciosa podria decantar la majoria simple del Sí cap al No o viceversa. 

Tinc molt clar que el que jo pensi o deixi de pensar no afectarà gens a les bases legals de la (pseudo)consulta programada pel 9-N. Deixo aquí la meva opinió, per si voleu reflexionar i voleu debatre-la. 

No sé si la majoria legítima seria el 55%, el 60% o el 75% però la demagògia està a l’ordre del dia, el criteri propi es troba sota mínims i no descarto que alguna idea malèvola atraigui una majoria simple i ens condueixi a la involució social. Potser al cap i a la fi les dictadures són paternalistes i entenen que si tenim massa democràcia som capaços de destrossar-ho tot. Només de pensar en la prohibició dels transgènics ja m’esgarrifo. 

Palestina és Trending Topic

Els palestins són els bons i els isrealians són els dolents. Captatio benevolentiae. Aquesta és la premisa sobre la qual es desenvolupava la meva opinió en el conficle bèl·lic al Pròxim Orient. Només a Pilar Rahola la recordo donant suport vehementment, ben estrany en ella, al poble jueu. Tanmateix, Twitter ha donat veu i/o coratge a molts més defensors dels sionistes. I, encara que estiguin en minoria absoluta entre els meus tuitàires de capçalera, les seves piulades tenen raons constructives i oracions subordinades. Condicions imprescindibles en l’argumentació. 

Assumint la meva ignorància, en estat molt avançat, prefereixo no posicionar-me massa i evitar les bromes que em brollen des de les tenebres de la meva ànima. 

Ahir hi van haver manifestacions proisraelianes i propalestines al Regne Unit; per separat, pacífiques i plenes de consignes d’una banda i de l’altra: 

• We can forgive Palestinians for killing our children. We cannot forgive them for forcing us to kill their children. We will only have peace with the Palestinians when they love their children more than they hate us. 
• Who makes terror with British help and F16 jets, theft of land, homicide bombers. 

Evidentment, la primera pancarta em va deixar astorat. Com es pot ser tan cínic com per acusar els ciutadans de Gaza d’obligar al genocidi? Encara que em senti temptat no ho compararé amb el cas del violador que es lamenta que les dones vagin tan poc vestides. 

Va ser llavors quan em va venir al cap la següent pregunta: qui sóc jo per rebatre els arguments del noi que branda aquestes paraules al vent? No hi he estat pas a la Guerra Santa, jo. No he viscut l’enfrontament just davant meu. Només sé el que llegeixo dels reporters de guerra i dels estudiosos en la materia; i, per molt franca que sigui la seva informació, pot tenir algun deix tendenciós. 

Tinc les meves simpaties, òbviament. També tinc les meves sospites. No obstant, només quan sàpiga totes les realitats d’un mateix esdeveniment podré fer-me una idea precisa i veraç del que està succeint en realitat. És un deure social que m’imposo: escoltar, llegir, entendre i opinar en conseqüència. Tant de bo aquesta reflexió fos fruit d’un sentit comú realment comú. 

Només hi ha dues variables que canvien el meu posicionament en el conficte Catalunya-Espanya. En primer lloc que hi tinc el cor. I em fa mal. En segon lloc que encara ara espero alguna piulada provinent de les Espanyes amb raons constructives i oracions subordinades. Condicions imprescindibles en l’argumentació. 

Valoracions precipitades

Els utòpics, idealistes i ingenus de Catalunya avui ens hem llevat amb la certesa que teníem la història a les nostres mans i sota la nostra voluntat. Un dels quals era jo. I he votat SI, que sí que vull millorar la meva vida personal, la nostra vida nacional, malgrat saber que la independència no és la panacea. He votat per la pedra a la sabata d’Artur Mas durant aquests dos anys, juntament amb els ecosocialistes. Aqesta ha estat la meva modesta aposta per la garantia de no rebaixar el somni (tot i saber del nou viratge de Lluís Llach). Fart de que em rebaixin sempre el somni.

No hi serem. El meu vot no ha arribat al Parlament, s’ha perdut en un sac foradat amb 45.000 més. 45.000 vots perduts per culpa dels personalismes i rancors històrics. Es tractava d’un tàndem Junqueras – López Tena com a oposició de capçalera però en faltarà un bon bocí. Espero que la CUP sigui un relleu digne dins l’esport minoritari de plantar cara. Ho espero de tot cor i m’alegro de la seva entrada. Sou la cançó que mai s’acaba.

Ni compro el discurs dels unionistes ni el dels convergents desil·lusionats. No ha variat la quantitat dels independentistes, n’ha variat la qualitat. Partim de la premissa, discutible, que els diputats de CiU i de ICV-EA són nacionalistes catalans. La suma d’aquesta condició arribava l’any 2010 als 86 diputats (72 d’indefinits) mentre que a partir de demà seran 87 diputats (63 d’indefinits). La missió és, doncs, forçar la definició d’aquests diputats que no s’han mullat per la gent que representen. També ha variat la qualitat de la ideologia nacionalista. Les retallades, les privatitzacions i l’austeritat selectiva han caigut 12 escons. 12 perdius massa marejades. Mentre el poble dóna una segona oportunitat als que s’omplen la boca de justícia social però que fins ara només han demostrat una manca de pedaços a les butxaques. Canvia la qualitat: la idea i les formes.

La qualitat que es manté inalterable és la dels votants. Lluny de presumir d’escollir la opció política correcta m’agradaria fotografiar breument PP, C’s i PSC. El primer cas l'entenc; encara que es presentés la cabra de la legión els vots estarien garantits, fins la mort. Per altra banda, la oratòria d’Albert Rivera ha aconseguit seduir-me fins i tot a mi. Ja estic bé, gràcies. En canvi, molts espanyolistes empadernits no s’han recuperat. Però si Ciutadans vol mantenir els votants caldrà que el líder mantingui amb discreció els 8 diputats restants. Tanmateix, el que em resulta inexplicable és la representació parlamentària dels deixebles de Pere Navarro. S’ha de tenir molt poc a perdre per votar a un home que s’ofega a l’estret de Gibraltar, entre un mar càlid i un oceà enfurismat.

Convergència i Esquerra. Esquerra i Convergència. És el vostre torn. I com que inevitablement sóc humà, no puc deixar de tenir un bri d’esperança quan sento alguna paraula que em sona musical. Com la mà estesa del president al cap de l’oposició. Com la promesa de no fallar-nos de nou, paraula d’historiador. No es tracta de coalició de govern, Junqueras. Es tracta de teixir de dia el nou país i desteixir de nit aquesta camisa neoliberal que no ens abriga del fred. Com Penèlope al seu castell d’Ítaca. Sabent que Ulisses tornarà a fallar. 

Voteu CiU

Les dues darreres setmanes el President Artur Mas, el meu president, ha actuat demostrant una gran valentia. Mai ningú amb una autoritat tan gran s’havia plantat a Madrid i havia explicat les conviccions independentistes amb tanta serenor, claredat i naturalitat. Pocs presidents a la història havien posat la legitimitat que els atorga el poble per davant de la legalitat constitucional. No he llegit als llibres de text massa representants del poble que s’hagin plantat amb un “ja n’hi ha prou, tenim la enorme voluntat d’emancipar-nos”.

Enhorabona Molt Honorable President, heu estat a l’alçada del moment històric.

Però no us votaré el 25 de novembre, President. Us considero un capità molt intel·ligent, que sap agafar les corrents més adients per la immensa nau que tripula. El vent que ara bufa i omple el mar d’onades és el vent de la voluntat sobirana. Qualsevol altre rumb és inviable, l’aire se li enduria l’embarcació. Deixeu-vos portar i digueu que el destí on us veieu encaminats és l’horitzó que havieu somiat. La llibertat nacional. Tot posant-vos la gorra amb elegància. Heu vist, President? Jo també m’atreveixo amb les metàfores.

No puc creure-us. Dues setmanes no em refreden la sang, en nits com avui em segueix bullint. Dues setmanes no curen dos anys (ni vint-i-tres); un gest no n’arregla centenars. Vos sou el responsable de la repressió policial encapçalada per Felip Puig, de l’amputació gradual de l’educació pública de qualitat per part d’Irene Rigau, de l’elit en el qual estan convertint la sanitat els deixebles de Boi Ruiz, de les polítiques econòmiques de dretes maquillades sota uns principis d’austeritat de n’Andreu Mas-Colell, de les multes corruptes que omplen les butxaques dels qui ja els vessen. Els amos a l’ombra del país. Vos, que ara clameu als quatre vents que Espanya ens roba vau permetre prohibir aquesta expressió al Parlament no fa pas massa. Vau rebaixar-vos a pactar els Pressupostos amb qui atemptava contra la llengua vehicular de les escoles, qui rescatava bancs en fallida amb uns diners dels que presumptament no disposava.

No, President, no m’aixecareu la camisa. Ha aconseguit la fel·lació de milers de catalans, no la meva. La societat us ha arrossegat cap a l’heroisme però no sou l’únic capacitat ni el màxim mereixedor. Una majoria absoluta: quatre anys de carta blanca. Per declarar la independència, si s’escau, i per modelar un nou país amb les mans lliures. Ja veurem com surt el fill; si la farsa és hereditària estem perduts.