Valoracions precipitades

Els utòpics, idealistes i ingenus de Catalunya avui ens hem llevat amb la certesa que teníem la història a les nostres mans i sota la nostra voluntat. Un dels quals era jo. I he votat SI, que sí que vull millorar la meva vida personal, la nostra vida nacional, malgrat saber que la independència no és la panacea. He votat per la pedra a la sabata d’Artur Mas durant aquests dos anys, juntament amb els ecosocialistes. Aqesta ha estat la meva modesta aposta per la garantia de no rebaixar el somni (tot i saber del nou viratge de Lluís Llach). Fart de que em rebaixin sempre el somni.

No hi serem. El meu vot no ha arribat al Parlament, s’ha perdut en un sac foradat amb 45.000 més. 45.000 vots perduts per culpa dels personalismes i rancors històrics. Es tractava d’un tàndem Junqueras – López Tena com a oposició de capçalera però en faltarà un bon bocí. Espero que la CUP sigui un relleu digne dins l’esport minoritari de plantar cara. Ho espero de tot cor i m’alegro de la seva entrada. Sou la cançó que mai s’acaba.

Ni compro el discurs dels unionistes ni el dels convergents desil·lusionats. No ha variat la quantitat dels independentistes, n’ha variat la qualitat. Partim de la premissa, discutible, que els diputats de CiU i de ICV-EA són nacionalistes catalans. La suma d’aquesta condició arribava l’any 2010 als 86 diputats (72 d’indefinits) mentre que a partir de demà seran 87 diputats (63 d’indefinits). La missió és, doncs, forçar la definició d’aquests diputats que no s’han mullat per la gent que representen. També ha variat la qualitat de la ideologia nacionalista. Les retallades, les privatitzacions i l’austeritat selectiva han caigut 12 escons. 12 perdius massa marejades. Mentre el poble dóna una segona oportunitat als que s’omplen la boca de justícia social però que fins ara només han demostrat una manca de pedaços a les butxaques. Canvia la qualitat: la idea i les formes.

La qualitat que es manté inalterable és la dels votants. Lluny de presumir d’escollir la opció política correcta m’agradaria fotografiar breument PP, C’s i PSC. El primer cas l'entenc; encara que es presentés la cabra de la legión els vots estarien garantits, fins la mort. Per altra banda, la oratòria d’Albert Rivera ha aconseguit seduir-me fins i tot a mi. Ja estic bé, gràcies. En canvi, molts espanyolistes empadernits no s’han recuperat. Però si Ciutadans vol mantenir els votants caldrà que el líder mantingui amb discreció els 8 diputats restants. Tanmateix, el que em resulta inexplicable és la representació parlamentària dels deixebles de Pere Navarro. S’ha de tenir molt poc a perdre per votar a un home que s’ofega a l’estret de Gibraltar, entre un mar càlid i un oceà enfurismat.

Convergència i Esquerra. Esquerra i Convergència. És el vostre torn. I com que inevitablement sóc humà, no puc deixar de tenir un bri d’esperança quan sento alguna paraula que em sona musical. Com la mà estesa del president al cap de l’oposició. Com la promesa de no fallar-nos de nou, paraula d’historiador. No es tracta de coalició de govern, Junqueras. Es tracta de teixir de dia el nou país i desteixir de nit aquesta camisa neoliberal que no ens abriga del fred. Com Penèlope al seu castell d’Ítaca. Sabent que Ulisses tornarà a fallar.