dimecres, 12 d’octubre de 2016

De quan en Carles era el killer de La Garriga

Molts anys perseguint aquesta figura de macarra de classe benestant britànica, de seductor enmig d’una taverna amb whisky, jazz i promeses efímeres de fons. Fins que et trobes amb la carrera enllestida i un futur que sembla endarrocar-se a cada passa endavant que fas. I tot trontolla, i cadascuna dels possibles escenaris és una derrota segura. Cap d’aquests nous camins s’alinea amb el que esperes de tu, amb el que s’espera de tu, amb el que esperes del món. És només la inèrcia, motor dels humans per antonomàsia, qui sembla contenir l’entropia dins els teus límits i fer moure els números dels calendaris digitals.

No sé ben bé si és això el que pensava aquell diumenge d’Octubre del 2013, però ho descarto bastant. Devia estar fent punta al meu dubtós enginy tuitaire. Devia estar analitzant la tàctica defensiva del C.F. Olímpic La Garriga, que, tot sigui dit, tenia un bon sostent. Devia estar valorant si demanar la quarta cervesa al minut 20 de la segona part era apropiat per un espectador amateur com jo. El noi del bar no posà mala cara en cap moment. Sigan jugando
En Carles ja havia marcat al primer quart d’hora de partit. Quan el company que vas a veure ja ha fet la feina, sigui al camp, al bar o a casori, el peix ja està venut. Que passin els minuts. Aquella tarda tenia cita i em sentia pletòric. Aquell estat extàtic tan fràgil que em sorgeix del no-res quan no tinc cap tipus de control sobre l’ordre planetari.

C-17 avall, direcció Barcelona, encallat a l’alçada de l’Ametlla per l’operació tornada de rigor del pont de la Hispanitat. La mandíbula mastegant el xiclet al mateix ritme que la sang - zub-zub zub-zub - bombejava l'oxigen amb traces etíliques cervell endins. Jo sempre tard i ella sempre amb el no per resposta. Feia molt tard, el mòbil s’il·luminaria en qualsevol moment amb una justificació escueta i contundent. “De relliscades n’és plena la vinya del Senyor. Ens veiem!”, per exemple. O “Ànims amb la teva vida”, fins i tot. El meu no era més contextual, per convicció. Ho creia, ho sentia a les cançons, ho havia llegit en tants llibres…  Massa no per aquesta equació. 
Per raons estocàstiques, que hem tingut moltes nits per elucidar, quan vaig arribar al punt de trobada el seu cotxe era allà. I encara hi és els dies parells i algun senar. I els meus llençols fan sovint la seva olor. I aviat tindrem tants bitllets d’avió com fotos plegats.

La moral de la història, in a nutshell: presenteu-vos tard i beguts a totes les vostres cites.  Pot funcionar. Paraula de Sabina.

diumenge, 29 de maig de 2016

Avança vianant

La meva manca de temps crònica em manté lluny del món etílic de l'escriptor amateur. Deixeu-me aprofitar aquest tant-se-me'n-fotisme magistral dels Manel en el seu darrer disc per treure la pols al blog. La cançó que més em barrufa, as per today, té segell koi d'ai

Quan caigui sobre teu la còlera dels déus i no quedi res a dir, quan ja no importi aquesta tarda, si t'ho has passat bé o si has patit. Quan cada error al món, quan cada pas en fals, contingui més veritat que el feix depriment de fulls intactes del teu currículum immaculat. 
Veuràs el doble fons dels envans, rius subterranis daurats, mars amb tresors amagats. 

Va, aquest joc t'agradarà, juguem a classificar els que ho fan bé i aquells que no, jutgem cruelment els que s'equivoquen, sentim-nos petits per aquells que ho fan millor. I després repassarem els grans greuges que has sofert, els mals sense precedents, però vés pensant què és el que arrisques, què poses en joc, tu, per estar content. 
Que cap, cap cervell genial reparteix els dies bons i els dolents, que l'univers no ens deu res.

Tots ens movem. No pots quedar-te encallat eternament. Avança, vianant, per les llambordes i l'asfalt. 
Tots ens movem. No aconseguiràs quedar-te quiet- Pobre vianant, aquesta lluita la perdràs.  

Però tu sabràs el que fas, jo vindria a practicar el noble art d'anar endavant. Si et sents intrús no parlis gaire i ja veuràs, ningú adverteix l'engany. No et demanen un carnet, no hi ha escrit cap reglament, s'equivoca el més expert. Donem conversa, som amables, i no se sap si malgrat l'esforç anem cap al plaer o al dolor, a la llum o a la foscor, a un gran banquet o a la més cruel inanició. 

Que hi hagi pau. 
Que hi hagi pau.
Que hi hagi pau damunt la Terra. 
Creu en el món.
Creu en el món.
Creu en la gent que no coneixes.


I jo, que quan parlo ràpid semblo en Guillem Gisbert. 
I el 29-O, que es va acostant a poc a poc.

dissabte, 16 d’abril de 2016

Purely Salinger

The Laughing Man

Over on third base, Mary Hudson waved to me. I waved back. I couldn't have stopped myself, even if I'd wanted to. Her stickwork aside, she happened to be a girl who knew how to wave to somebody from third base.

For Esmé -with Love and Squalor

"You seem quite intelligent for an American," my guest mused.
I told her that was a pretty snobbish thing to say, if you thought about it at all, and that I hoped it was unworthy of her.

De Daumier-Smith's Blue Period

He started to apologize for the fact that there were no chairs in his son's room -only floor cushions- but I quickly gave him to believe that for me this was little short of a godsend. (In fact, I think I said I hated chairs. I was so nervous that if he had informed me that his son's room was flooded, night and day, with a foot of water, I probably would have let out a little cry of pleasure. I probably would have said I had a rare foot disease, one that required my keeping my feet wet eight hours daily.)

Teddy

I want them to have a nice time while they're alive, because they like having a nice time... But they don't love me and Booper -that's my sister- that way. I mean they don't seem able to love us just the way we are. They don't seem able to love us unless they can keep changing us a little bit. They love their reasons for loving us almost as much as they love us, and most of the time more. It's not so good, that way.


Nine Stories
J.D.Salinger

dimecres, 30 de març de 2016

20 tuits al clatell

Voleu que us expliqui una reflexió mentre espero el @sagalesbus, avui que @Rodalies torna a tenir-me segrestat? Va, que si em doneu una mica de bombo demà em faran una secció al @diariARA. És ben bé de llagrimeta.

És una història explicada així, com brolla, des del passadís de l'autobús on m'estic dret, com si es tractés d'una ruta entre pobles indis.

Per atzars de la vida he pogut viure a altres països, en altres cultures. Ni jo sóc millor que ningú ni aquestes són millor que la nostra. Per atzars de la vida he tornat a Barcelona i tinc la sort de treballar-hi davant del mar. Com sempre havíem volgut amb Pau, Carles i Martí.
Matino, com tants d'altres, i vaig tard a dormir, principalment per culpa de Twitter. Treballo massa i cuido poc els que em cuiden a mi.

Tinc una carrera, em sé defensar a la vida, tinc capacitat oratòria, enllesteixo les tasques, em comprometo ràpid i soluciono problemes. Un 85% de la meva feina consisteix en ajudar persones; segurament per això us respecto tant poc, criatures prosaiques de Twitter.
Aporto a la societat més del que la societat m'aporta a mi. Al final del dia el món ha millorat una mica (petita) gràcies a mi. Pago la T-Jove cada tres mesos (200€). Addicionalment cada mes vora 300€ marxen amb els impostos. I el que no és estrictament econòmic.
Que una ciutat com Barcelona, que uns Països com els Catalans (amb els que crec amb fermesa) expulsin gent com jo és un suïcidi diari.

Repeteixo que no sóc el millor en res, segurament vosaltres podrieu escriure tres quarts del mateix. Però Catalunya se'ns està suïcidant. Els amics més brillants ja no són al país. Al final cadascú va allà on se'l valora. D'on se sent partícep i ben tractat.

Jo avui he anat dret al tren de les 6.59 del matí i arribo ara a l'estació de la meva ciutat a les nou del vespre (90 minuts més tard de l'esperat). I només tinc ganes d'agafar un avió. Potser és covard, però no més que viure en aquesta societat que no s'estima a ella mateixa. Si ens estiméssim una mica més no ens hauríem de queixar cada dia a @Rodalies. Si bé és cert que no tenen culpa que algú es foti a les vies, no pot deixar milers de persones penjades a les estacions. I aquí és on hi intervenen ajuntaments i @gencat.

I el pitjor és que quan hàgim marxat tots, alguns encara es preguntaran per què.

I fins aquí lo temps, parguelas. Vaig a dormir que demà caldrà seguir salvant el món.

diumenge, 21 de febrer de 2016

Nosaltres, els valencians

Per sempre més seríem un país nacionalment heterogeni. Vull dir, en tant que el “país” coincidís amb les ratlles jurisdiccionals del “regne” medieval.

El País Valencià ha estat un refugi afectuós, i permanent, per als aragonesos que defugien la desolació de llurs terres. Tots ells s’assimilaven, eren assimilats. Ells mateixos, o a tot estirar llurs fills, esdevenien ja -en llengua i en tot- “valencians”. La capacitat que els pobladors de la zona catalana han demostrat els últims dos-cents anys, per a catalanitzar els incessants i inacabables nou vinguts, ha estat sensacional. Pocs valencians dels nostres dies -sobretot en determinades contrades- no tindran un antecessor “xurro” relativament immediat.
I això que dic dels aragonesos pot ésser repetit dels castellans, que, arribats en un volum menor, tampoc han d’ésser oblidats. L’energia soial, la fortalesa de “poble” que suposa aquesta reabsorció continuada d’immigrants, no necessita ponderació. És un dels trets més admirables de la nostra història.

Hi ha menys -infinitament menys- dissidències entre les comarques “catalanes” i “valencianes” contigües, que no pas entre dues comarques valencianes de llengua distinta […] Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”. Ni la sostinguda intrusió castellan-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticitat.

Aleshores el nom -“catalans”- és acceptat amb la naturalitat primitiva, potser amb una punta d’excitació il·lusionada. A falta de terminologia millor, de la nostra comunitat en diem Països Catalans. El plural és escrupulós, i serveix per a integrar-nos amb la plena tranquilitat del respectiu matís regional.

La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una “obligació moral”, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc -la unitat- és l’únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, “catalans” i balears. . I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.

Al segle xx serà catalana la millor literatura feta al País Valencià. Això, parlant en termes absoluts, potser no vol dir res: vol dir, simplement, que la literatura en castellà que s’hi feia era pitjor.

Des de la “província” “no hi ha res a fer”: aquesta és una convicció sorda, a penes clara, que tothom comparteix. Hi cabia, com a resposta, la resignació. Hi cabia, també, la revolta. Una revolta estèril, és clar: però almenys alliberadora: “Al catalán nada le importa tomar las armas, batirse en las calles y en los campos, consumir largos años de su juventud en medio de las fatigas militares; en una palabra: nada le importa ser soldado, con tal que no se le fuerce a serlo y no se le apellide con este nombre” escrivia Bamles. No ésser soldat equivalia a negar-se a col·laborar amb l’Estat, a integrar-s’hi.

Deformant lleugerament unes paraules de Maragall, i aplicant-nos-les, podem imaginar un viatger que ens contempli i que digui de nosaltres: “Ací hi ha una gran població; però per cert que no hi ha un poble”. La “població” passa a ser “poble” per un acte de consciència. I aquest és un pas que no tots els valencians han donat. La superació dels localismes inicis i destorbadors ens és necessària com el pa que ens mengem. Començant pel localisme de la capital. Si no ho fem, els valencians estarem condemnats a esdevenir cada vegada més “provincians”.Volem dir: més inerts, més despersonalitzats, més ensopits.


Joan Fuster - Sueca, gener-febrer de 1962

dijous, 3 de desembre de 2015

If a body meets a body comin' thro' the rye

Tirava ja cap a dormir però he pensat que us havia d'explicar una petita història. Resulta que durant la meva adolescència m'agradaven molt les cançons abstractes. Podríem dir que només m'agradaven les cançons abstractes. Odiava de mala manera les cançons que embrutaven les lletres amb fets mundans i descripcions quotidianes. Era curiós, ja em podia agradar molt la melodia, que les odiava profundament. Recordo, especialment, una que m'encantava perquè tot el que deia era abstracte, com recitat des d'una poesia romàntica. Anys enrere hi havia un grup català, de Reus concretament, que cantaven la que va ser la meva cançó de capçalera durant una bona època. Vaig considerar durant una temporada llarga "Puc ser jo" com la millor cançó d'amor en català de la història. Tothom deia que la millor cançó d'amor en català era "Boig per tu", dels Sau, amb indrets i objectes tan banals com la "terra humida", un bar i una copa. Quina estupidesa més profunda. Jo només volia escoltar "Puc ser jo", perquè tothom podia entendre-la i fer-se seva. No calia anar a cap bar a enamorar-se ni que es fes de nit o hagués plogut per pensar en aquella persona.

I us explico això perquè ara l'escolto i m'hi falta de tot. M'hi falta sinceritat, m'hi falta sal, m'hi falta alcohol, m'hi falta surrealisme, m'hi falta sexe, m'hi falta passió, m'hi falta bastanta veritat, per ser honest. Ara la societat m'avorreix sovint, m'espanta de tant en tant, em sorprèn més aviat poc i em desespera constantment. Cadascú té les seves neures i són més respectables que les opinions. Com aquell noi que em mira malament quan li prenc la seva cadira. Aquella cadira del mig de la classe, amb el pupitre per esquerrans força guixat. Haurieu de veure les mirades que em fa quan arribo abans que ell i li prenc el lloc. A vegades ho faig per fer la punyeta, sóc així a vegades. Però en el fons li respecto la neura de voler seure sempre a aquell lloc. Me l'imagino sortint 20 minuts abans de casa només per arribar a temps de triar aquella cadira.
Quedem que respecto molt les neures de cadascú, però la societat em segueix semblant molt allunyada. I força molesta. Per allò que té la gent de pensar poc i opinar com si ho hagués pensat molt, especialment. I per altres coses, suposo. Però ara no em vénen al cap. En definitiva, que la societat m'avorreix profundament i són pocs els que em desperten d'aquest desencís prolongat amb l'ésser humà. A vegades em connecto una estona, perquè algú em fa connectar durant una estona. M'expliquen dèries, com la del noi de la cadira, i altres situacions que em semblen interessants i jo em connecto una estoneta. I em poso molt content. I començo a imaginar tot el que podria fer abans que arribi la primavera entre la gentada que inunda els vagons. I quan algú em connecta, els vagons no van tan plens i la gent no té la mania d'empènyer fins arribar a la porta. Un dia em giraré seriós i enfadat i els diré que jo també surto, que no cal que m'empenyin per sortir. Un dia que estigui de bon humor i algú m'hagi connectat. Normalment no estic prou d'humor per girar-me i dir que jo també he de baixar a la següent parada. Aquestes coses t'han de venir de gust. 
Però quan estic content i la gent no empeny gaire per sortir del tren, puc arribar a imaginar totes les coses que podria fer abans d'arribar a la primavera. Fins i tot em sembla molt graciosa l'escena del senyor que ven encenedors al Clot-Aragó. Té dues frases i les crida constantment, us ho asseguro. Els 4 encenedors petits els ven a 1€, el mateix preu que l'encenedor llarg de cuina sol. Ja pots passar a l'hora que vulguis que aquest senyor serà al passadís que et dirigeix a la línia vermella amb els encenedors apunt. I cridant una de les dues frases, és graciosíssim. Fins i tot aquesta escena m'alegra quan algú m'ha explicat les seves dèries abans. Penso que, per no oblidar-me d'aquesta situació, quan arribi a la oficina ho escriuré. Perquè vull explicar-vos-ho i mai me'n recordo. Agafo el metro amb la certesa que me'n recordaré i us ho explicaré però sempre passa alguna cosa pel camí que em desconnecta. Quina murga! La societat sempre l'acaba desconnectant a un.


En el taxi que nos llevaba al teatro nos besamos un poco. Al principio ella no quería porque llevaba los labios pintados, pero estuve tan seductor que al final no le quedó más remedio. Dos veces el imbécil del taxista frenó en seco en un semáforo y por poco me caigo del asiento. Podían fijarse un poco en lo que hacen, esos tíos. Luego -y eso les demostrará lo chiflado que estoy-, en el momento en que acabábamos de darnos un largo abrazo, le dije que la quería. Era mentira, desde luego, pero en aquel moment estaba convencido de que era verdad. Se lo juro.
(I told her I loved her and all. It was a lie, of course, but the thing is, I meant it when I said it.)

J. D. Salinger - The Catcher in the Rye

divendres, 27 de novembre de 2015

William Burroughs, un dels 99

Si heu llegit Naked Lunch, una de les novel·les més prohibides de la història, deveu saber que aquest home no s'hi posava per poc. Escrivia en gran part sota els efectes de tot tipus de drogues dures, la novel·la és un viatge al·lucinant per la ment de Burroughs. Però la seva vida no es queda enrere.
El van fer fora de l'exèrcit per motius psicològics derivats d'un lleu incident: un soldat va dir-li gallina i, en resposta, Burroughs va agafar un ganivet i es va tallar una falange. Suposem que li va quedar clar que ell, de gallina, no en tenia res.
Vivia en un pis llardós amb Jack Kerouac i la seva xicota, i, en aquella època, va començar a enganxar-se a la morfina. Per mantenir el tren de vida es dedicava a traficar. La policia va enxampar-lo i ell, per evitar la presó, va fer el que faria qualsevol persona amb dos dits de seny: fugir a Mèxic.
Un cop a Mèxic, el primer que va fer va ser emborratxar-se amb la seva dona. Ella va proposar de jugar a Guillem Tell i es va col·locar un got al cap. En William, borratxo perdut, va disparar i, òbviament, va fallar. Joan Vollmer, la dona, va morir a l'acte d'un tret al cap. Després de tretze dies al calabós d'una presó mexicana el van deixar anar.
El 1954 es va vendre la màquina d'escriure per poder comprar heroïna. Després se'n va anar a Algèria i allà va passar-se un any en una barraca d'adob, mirant-se la punta de les sabates, incapaç de fer res. Només s'aixecava per anar a buscar més droga. Durant un any no va canviar-se de roba ni va dutxar-se.
El bo d'en Burroughs era un home de camp. Li agradaven les tasques a l'aire lliure, com tenir cura del jardí. Tenia un pati ple de petúnies que cuidava de manera meticulosa. Eren el seu orgull, però un dia va descobrir que una colla d'óssos rentadors se les menjaven i va decidir exterminar-los a trets. Sortia al pati amb el revòlver i disparava a tort i a dret sense gaire èxit. Va arribar a la conclusió que aquells animals eren massa ràpids per a ell, de manera que va omplir l'abeurador dels ocells de metadona i va esperar que els óssos rentadors hi anessin a beure, com feien cada matí. Els óssos, intoxicats per l'opiaci, no podien córrer i es convertien en dianes amb potes.
Va fer-se de l'Església de la Cienciologia. Al cap de poc ho va deixar, adduint que desconfiava d'aquella gent tan ben vestida. Un paio intel·ligent, sens dubte.

Jair Domínguez - 99 personatges que has de conèixer per entendre el món