diumenge, 4 de juny de 2017

Hurra

- Estrújala más. Nunca estrujas la bolsita.
Aplasto la bolsita de té contra la taza con una cuchara.
- En realidad no hay que estrujarla. Si la estrujas, liberas taninos y el té sabe amargo.
No es verdad.
- Búscalo
Se queda en silencio, saca el teléfono y lo busca. Medio minuto después, declara que le encantan los taninos.

-¿Qué te ha dicho papá? - pregunta sin parar de rayar [el techo con un boli desde su litera]. Me desplomo sobre la cama.
- Dice que deberíamos beber menos.
- Él debería beber menos.
- Ya lo sé.
- No pasa nada por beberse quince cervezas.
- En una noche.
- Solo.
- En la cama.
- Intentando no llorar.
- Masturbándote viendo la gimnasia rítmica.
- Comiendo bolsas tamaño familiar de patatas fritas sabor chili dulce tailandés. 

Nuestra familia cuenta con un largo historial de desajustes químicos cerebrales. El abuelo bebió hasta que alcanzó un punto en el que no podía dejar de beber, siguió bebiendo, y después murió. Su madre bebió lejía porque no era capaz de distinguir entre las cosas de su cabeza y las cosas reales. La abuela dice que solo comía cosas amarillas. A veces, cuando me olvido de darle las gracias a algún desconocido, desearía que nuestras leyes sobre armas de fuego fueran menos rígidas. 

Tras un chupito de vodka salgo a un mundo más luminoso que el que dejé atrás al entrar. El cielo es más azul, los coches hablan en voz más baja y las caras de la gente que pasa no me obligan a cerrar los puños. El alcohol es una medicina más. Es una tirita, un paraguas, Robert de Niro en La cortina de humo. La ropa combate el frío. La comida combate el hambre. La cerveza combate a todo este planeta de idiotas.

Hemingway dijo que bebía para hacer que otras personas fueran más interesantes. Siento lo mismo con respecto a todo.
[…] Cuando electrocutaron a Thomas J. Grasso en Oklahoma por el asesinato de dos ancianos, sus últimas palabras fueron: “No me dieron spaguettiOs, me dieron espaguetis. Quiero que la prensa lo sepa”.
Las últimas palabras de Henry Ward Beecher fueron: “Ahora llega el misterio”.
Las últimas palabras de Chéjov fueron: “Me muero. Hace mucho que no bebo champán”.
En 1954, un hombre saltó del Golden Gate y dejó una nota de suicidio que decía: NINGUNA RAZÓN EN ABSOLUTO APARTE DE QUE ME DUELE UNA MUELA. Aspiro a escribir algo igual de conmovedor. Volveré a intentarllo más tarde.

- ¿Y ahora qué?
- No lo sé - digo -. Siento que se me da mejor lidiar con que Ellen esté muerta y que mi padre esté vivo que con haber ofendido sin querer a un antiguo colega por no haberlo saludado por la calle.
- Claro
- ¿Qué?
- Se llama la paradoja de la región beta. Si la cantidad de dolor o angustia es lo suficientemente grande, el cerebro activa mecanismos de defensa. Si se queda por debajo de ese umbral, sientes más la angustia. 

Grupos de turistas van deambulando, sonriendo mientras miran mapas gigantes y discutiendo sobre la mejor ruta hasta los lugares emblemáticos que quieren visitar y fotografiar, aunque la razón de que sean lugares emblemáticos es que ya han sido fotografiados en innumerables ocasiones por mejores fotógrafos on mejores cámaras. Es demasiado.


Hurra
Ben Brooks

dissabte, 6 de maig de 2017

Pregó

Agafo el nom del poble,
l’observo, l’analitzo,
l’agito, l’atomitzo
i dic que és el més noble.

En busco alguna dita,
els llanço una floreta
i miro d’acostar-m’hi
pedalant amb bicicleta.

Trobar-ne el gentilici
no és pas cosa senzilla,
la dona de Masquefa
és masquefina…

A Tremp són trempolines,
a l’Ebre hi ha ampolleres,
flixanques, arbequines
i a Arenys van amb ulleres!

[…]

Arribo fins a Salses
i em demanen fer el pregó.
En busco el gentilici
i em costa un colló! Més que a Maó!

A Maó hi ha maoneses,
a Fraga fragatines,
però enlloc no hi ha salseres
ni tampoc guardamarines.

Si a Arenys són arenyenques,
al nord són salsairotes
i al sud gardamarenques
que se les pensen totes!

Salsairotes, salsairots,
Guardamar ens guardi a tots.
Maoneses, fragatins,
com més catalans més endins.

Pregó!



Màrius Serra
Festa Major d'Els Laietans, 2013


divendres, 28 d’abril de 2017

Oona i Salinger

Sóc un mitoman sense fronteres ni remei. Vaig veure aquest llibre i vaig pensar com en David a la Barceloneta: "This book will be mine".
En definitiva, un fiasco interessant. L'autor, Frédéric Beigbeder, proposa un llibre de facció però acaba compartint amb el lector les seves palles mentals i un amor platònic cap a Oona O'neill. 
Quan, amargament, em vaig queixar a Twitter em van respondre "oh, noi, ja ho avisa des de la primera pàgina". I no els falta pas raó.

En qualsevol cas, tota literatura comporta aprenentatge (gran context històric en aquest cas), ofereix referències creuades (i en aquest sentit el llibre n'és un pou) i deixa detallets que caldria subratllar-los fins foradar el paper.



[Jerry Salinger & Oona O'neill]
- Vas passar els millor anys de la teva vida amb un vell xaruc en cadira de rodes [Charles Chaplin]. En canvi ell no, ell va viure amb una jove bellesa! Ell no es va sacrificar per tu
- Però jo tampoc! M'en vaig enamorar. Els homes són mil vegades millors als cinquanta anys que als vint. No em vaig sacrificar, ho saps prou bé pequè ho vas escriure als teus relats; no hi ha res més interessant en aquest món que ocupar-se d'un altre. Era generosa per pur egoisme. I, a més, tenir fills està molt bé quan ets depressiva... Va evitar que em suïcidés, com els meus germans.


També vaig observar de seguida les seves dents canines punxegudes com els ullals d'un gat i dos clotets com cometes al voltant de la seva boca, de manera qeu cada una de les seves frases es convertia en una citació.

Oona i Salinger
Frédéric Beigbeder

diumenge, 16 d’abril de 2017

Homage to Catalonia


Servile and even ceremonial forms of speech had temporarily disappeared. Nobody said “Señor” or “Don” or even “Usted”; everyone called everyone else “Comrade” and “Thou”, and said “Salud!” instad of “Buenos días”. Almost my first experience [in Barcelona] was receiving a lecture from an hotel manager for trying to tip a lift-boy.

We ate at long trestle-tables out of permanently greasy tin pannikins, and drank out of a dreadful thing called a porrón. A porrón is a sort of glass bottle with a pointed spout from which a thin jet of wine spurts out whenever you tip it up; you can thus drink from the distance, without touching it with your lips, and it can be passed from hand to hand. I went on strike and demanded a drinking-cup as soon as I saw a porrón in use.

But I defy anyone to be thrown as I was among the Spanish working class - I ought to say the Catalan working class, for apart from a few Aragonese and Andalusians I mixed only with Catalans - and not be struck by their essential decency; above all, their straightforwardness and generosity. A Spaniard’s generosity, in the ordinary sense of the word, is at times almost embarrassing. If you ask him for a cigarette he will force the whole packet upon you. And beyond this there is generosity in a deeper sense, a real largeness of spirit, which I have met with again and again in the most unpromising circumstances. Some of the journalists and other foreigners who travelled in Spain during the war have declared that in secret the Spaniards were bitterly jealous of foreign aid. All I can say is that I never observed anything of the kind. I remember that a few days before I left the barracks a group of men returned on leave from the front. They were talking excitedly about their experiences and were full of enthusiasm for some French troops who had been next to them at Huesca. The French were very brave, they said; adding enthusiastically: “Más valientes que nosotros” - “Braver than we are!” Of course I demurred, whereupon they explained that the French knew more of the art of war - were more expert with bombs, machine-guns, and so forth. Yet the remark was significant. An Englishman would cut his hand off sooner than say a thing like that. 

Once I had heard how things stood I felt easier in my mind. The issue was clear enough. On one side the CNT, on the other side the police. I have no particular love for the idealized “worker” as he appears in the bourgeois Communist’s mind, but when I see an actual flesh-and-blood worker in conflict with his natural enemy, the policeman, I do not have to ask myself which side I am on.

I suppose there is no one who spent more than a few weeks in Spain without being in some degree disillusioned. My mind went back to the newspaper correspondent whom I had met my first day in Barcelona, and who said to me: “This war is a racket the same as any other.” The remark had shocked me deeply, and at that time (December) I did not believe it was true, it was not true even now, in May; but it was becoming truer. The fact is that every war suffers a kind of progressive degradation with every month that it continues, because such things as individual liberty and a truthful press are simply not compatible with military efficiency. 

But I still believe that - unless Spain splits up, with unpredictable consecuences - the tendency of the post-war Government is bound to be Fascistic. Once again I let this opinion stand, and take the chance that time will do to me what it does to most prophets. [Written on 1947]

As soon as I knew that the bullet had gone clean through my neck I took it for granted that I was done for. I had never heard of a man or an animal getting a bullet through the middle of the neck and surviving it. The blood was dribbling out of the corner of my mouth. “The artery’s gone,” I thought. I wondered how long you last when your carotid artery is cut; not many minutes, presumably. Everything was very blurry. There must have been about two minutes during which I assumed that I was killed. And that too was interesting - I mean it is interesting to know what your thoughts would be at such a time. My first thought, conventionally enough, was for my wife. My second was a violent resentment at having to leave this world which, when all is said and done, suits me so well. I had time to feel this very vividly. The stupid mischance infuriated me. The meaningless of it! To be bumped off, not even in battle, but in this stale corner of the trenches, thanks to a moment’s carelessness! I thought, too, of the man who had shot me - wondered what he was like, whether he was a Spaniard or foreigner, whether he knew he had got me, and so forth. I could not feel any resentment against him. I reflected that as he was a Fascist I would have killed him if I could, but that if he had been taken prisoner and brought before me at this moment I would merely have congratulated him on his good shooting. 

Here was this brave and gifted boy, who had thrown up his career at Glasgow University in order to come and fight against Fascism, and who, as I saw for myself, had done his job at the front with faultless courage and willingness; and all they could find to do with him was to fling him into jail and let him die like a neglected animal. I know that in the middle of a huge and bloody war it is no use making to much fuss over an individual death. One aeroplane bomb in a crowded street causes more suffering than quite a lot of political persecution. But what angers one about a death like this is its utter pointlessness. 

I do not know if I can bring home to you how deeply that action touched me. It sounds a small thing, but it was not. You have got to realize what was the feeling of the time - the horrible atmosphere of suspicion and hatred, the lies and rumours circulating everywhere, the posters screaming from the hoardings that I and everyone like me was a Fascist spy. And you have got to remember that we were standing outside the Chief of Police’s office, in front of that filthy gang of tale-bearers and agents provocateurs, any one of whom might know that I was “wanted” by the police. It was like publicly shaking hands with a German during the Great War. I suppose he had decided in some way that I was not really a Fascist spy; still, it was good of him to shake hands.

I record this, trivial though it may sound, because it is somehow typical of Spain - of the flashes of magnanimity that you get from Spaniards in the worst of circumstances.

George Orwell (1903 - 1950)
Influenced by Somerset Maugham, Jack London, Charles Dickens, Herman Melville and Jonathan Swift

dimecres, 12 d’octubre de 2016

De quan en Carles era el killer de La Garriga

Molts anys perseguint aquesta figura de macarra de classe benestant britànica, de seductor enmig d’una taverna amb whisky, jazz i promeses efímeres de fons. Fins que et trobes amb la carrera enllestida i un futur que sembla endarrocar-se a cada passa endavant que fas. I tot trontolla, i cadascuna dels possibles escenaris és una derrota segura. Cap d’aquests nous camins s’alinea amb el que esperes de tu, amb el que s’espera de tu, amb el que esperes del món. És només la inèrcia, motor dels humans per antonomàsia, qui sembla contenir l’entropia dins els teus límits i fer moure els números dels calendaris digitals.

No sé ben bé si és això el que pensava aquell diumenge d’Octubre del 2013, però ho descarto bastant. Devia estar fent punta al meu dubtós enginy tuitaire. Devia estar analitzant la tàctica defensiva del C.F. Olímpic La Garriga, que, tot sigui dit, tenia un bon sostent. Devia estar valorant si demanar la quarta cervesa al minut 20 de la segona part era apropiat per un espectador amateur com jo. El noi del bar no posà mala cara en cap moment. Sigan jugando
En Carles ja havia marcat al primer quart d’hora de partit. Quan el company que vas a veure ja ha fet la feina, sigui al camp, al bar o a casori, el peix ja està venut. Que passin els minuts. Aquella tarda tenia cita i em sentia pletòric. Aquell estat extàtic tan fràgil que em sorgeix del no-res quan no tinc cap tipus de control sobre l’ordre planetari.

C-17 avall, direcció Barcelona, encallat a l’alçada de l’Ametlla per l’operació tornada de rigor del pont de la Hispanitat. La mandíbula mastegant el xiclet al mateix ritme que la sang - zub-zub zub-zub - bombejava l'oxigen amb traces etíliques cervell endins. Jo sempre tard i ella sempre amb el no per resposta. Feia molt tard, el mòbil s’il·luminaria en qualsevol moment amb una justificació escueta i contundent. “De relliscades n’és plena la vinya del Senyor. Ens veiem!”, per exemple. O “Ànims amb la teva vida”, fins i tot. El meu no era més contextual, per convicció. Ho creia, ho sentia a les cançons, ho havia llegit en tants llibres…  Massa no per aquesta equació. 
Per raons estocàstiques, que hem tingut moltes nits per elucidar, quan vaig arribar al punt de trobada el seu cotxe era allà. I encara hi és els dies parells i algun senar. I els meus llençols fan sovint la seva olor. I aviat tindrem tants bitllets d’avió com fotos plegats.

La moral de la història, in a nutshell: presenteu-vos tard i beguts a totes les vostres cites.  Pot funcionar. Paraula de Sabina.

diumenge, 29 de maig de 2016

Avança vianant

La meva manca de temps crònica em manté lluny del món etílic de l'escriptor amateur. Deixeu-me aprofitar aquest tant-se-me'n-fotisme magistral dels Manel en el seu darrer disc per treure la pols al blog. La cançó que més em barrufa, as per today, té segell koi d'ai

Quan caigui sobre teu la còlera dels déus i no quedi res a dir, quan ja no importi aquesta tarda, si t'ho has passat bé o si has patit. Quan cada error al món, quan cada pas en fals, contingui més veritat que el feix depriment de fulls intactes del teu currículum immaculat. 
Veuràs el doble fons dels envans, rius subterranis daurats, mars amb tresors amagats. 

Va, aquest joc t'agradarà, juguem a classificar els que ho fan bé i aquells que no, jutgem cruelment els que s'equivoquen, sentim-nos petits per aquells que ho fan millor. I després repassarem els grans greuges que has sofert, els mals sense precedents, però vés pensant què és el que arrisques, què poses en joc, tu, per estar content. 
Que cap, cap cervell genial reparteix els dies bons i els dolents, que l'univers no ens deu res.

Tots ens movem. No pots quedar-te encallat eternament. Avança, vianant, per les llambordes i l'asfalt. 
Tots ens movem. No aconseguiràs quedar-te quiet- Pobre vianant, aquesta lluita la perdràs.  

Però tu sabràs el que fas, jo vindria a practicar el noble art d'anar endavant. Si et sents intrús no parlis gaire i ja veuràs, ningú adverteix l'engany. No et demanen un carnet, no hi ha escrit cap reglament, s'equivoca el més expert. Donem conversa, som amables, i no se sap si malgrat l'esforç anem cap al plaer o al dolor, a la llum o a la foscor, a un gran banquet o a la més cruel inanició. 

Que hi hagi pau. 
Que hi hagi pau.
Que hi hagi pau damunt la Terra. 
Creu en el món.
Creu en el món.
Creu en la gent que no coneixes.


I jo, que quan parlo ràpid semblo en Guillem Gisbert. 
I el 29-O, que es va acostant a poc a poc.

dissabte, 16 d’abril de 2016

Purely Salinger

The Laughing Man

Over on third base, Mary Hudson waved to me. I waved back. I couldn't have stopped myself, even if I'd wanted to. Her stickwork aside, she happened to be a girl who knew how to wave to somebody from third base.

For Esmé -with Love and Squalor

"You seem quite intelligent for an American," my guest mused.
I told her that was a pretty snobbish thing to say, if you thought about it at all, and that I hoped it was unworthy of her.

De Daumier-Smith's Blue Period

He started to apologize for the fact that there were no chairs in his son's room -only floor cushions- but I quickly gave him to believe that for me this was little short of a godsend. (In fact, I think I said I hated chairs. I was so nervous that if he had informed me that his son's room was flooded, night and day, with a foot of water, I probably would have let out a little cry of pleasure. I probably would have said I had a rare foot disease, one that required my keeping my feet wet eight hours daily.)

Teddy

I want them to have a nice time while they're alive, because they like having a nice time... But they don't love me and Booper -that's my sister- that way. I mean they don't seem able to love us just the way we are. They don't seem able to love us unless they can keep changing us a little bit. They love their reasons for loving us almost as much as they love us, and most of the time more. It's not so good, that way.


Nine Stories
J.D.Salinger