Voteu CiU

Les dues darreres setmanes el President Artur Mas, el meu president, ha actuat demostrant una gran valentia. Mai ningú amb una autoritat tan gran s’havia plantat a Madrid i havia explicat les conviccions independentistes amb tanta serenor, claredat i naturalitat. Pocs presidents a la història havien posat la legitimitat que els atorga el poble per davant de la legalitat constitucional. No he llegit als llibres de text massa representants del poble que s’hagin plantat amb un “ja n’hi ha prou, tenim la enorme voluntat d’emancipar-nos”.

Enhorabona Molt Honorable President, heu estat a l’alçada del moment històric.

Però no us votaré el 25 de novembre, President. Us considero un capità molt intel·ligent, que sap agafar les corrents més adients per la immensa nau que tripula. El vent que ara bufa i omple el mar d’onades és el vent de la voluntat sobirana. Qualsevol altre rumb és inviable, l’aire se li enduria l’embarcació. Deixeu-vos portar i digueu que el destí on us veieu encaminats és l’horitzó que havieu somiat. La llibertat nacional. Tot posant-vos la gorra amb elegància. Heu vist, President? Jo també m’atreveixo amb les metàfores.

No puc creure-us. Dues setmanes no em refreden la sang, en nits com avui em segueix bullint. Dues setmanes no curen dos anys (ni vint-i-tres); un gest no n’arregla centenars. Vos sou el responsable de la repressió policial encapçalada per Felip Puig, de l’amputació gradual de l’educació pública de qualitat per part d’Irene Rigau, de l’elit en el qual estan convertint la sanitat els deixebles de Boi Ruiz, de les polítiques econòmiques de dretes maquillades sota uns principis d’austeritat de n’Andreu Mas-Colell, de les multes corruptes que omplen les butxaques dels qui ja els vessen. Els amos a l’ombra del país. Vos, que ara clameu als quatre vents que Espanya ens roba vau permetre prohibir aquesta expressió al Parlament no fa pas massa. Vau rebaixar-vos a pactar els Pressupostos amb qui atemptava contra la llengua vehicular de les escoles, qui rescatava bancs en fallida amb uns diners dels que presumptament no disposava.

No, President, no m’aixecareu la camisa. Ha aconseguit la fel·lació de milers de catalans, no la meva. La societat us ha arrossegat cap a l’heroisme però no sou l’únic capacitat ni el màxim mereixedor. Una majoria absoluta: quatre anys de carta blanca. Per declarar la independència, si s’escau, i per modelar un nou país amb les mans lliures. Ja veurem com surt el fill; si la farsa és hereditària estem perduts.