Nosaltres, els valencians

Per sempre més seríem un país nacionalment heterogeni. Vull dir, en tant que el “país” coincidís amb les ratlles jurisdiccionals del “regne” medieval.

El País Valencià ha estat un refugi afectuós, i permanent, per als aragonesos que defugien la desolació de llurs terres. Tots ells s’assimilaven, eren assimilats. Ells mateixos, o a tot estirar llurs fills, esdevenien ja -en llengua i en tot- “valencians”. La capacitat que els pobladors de la zona catalana han demostrat els últims dos-cents anys, per a catalanitzar els incessants i inacabables nou vinguts, ha estat sensacional. Pocs valencians dels nostres dies -sobretot en determinades contrades- no tindran un antecessor “xurro” relativament immediat.

I això que dic dels aragonesos pot ésser repetit dels castellans, que, arribats en un volum menor, tampoc han d’ésser oblidats. L’energia soial, la fortalesa de “poble” que suposa aquesta reabsorció continuada d’immigrants, no necessita ponderació. És un dels trets més admirables de la nostra història.

Hi ha menys -infinitament menys- dissidències entre les comarques “catalanes” i “valencianes” contigües, que no pas entre dues comarques valencianes de llengua distinta […] Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”. Ni la sostinguda intrusió castellan-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticitat.

Aleshores el nom -“catalans”- és acceptat amb la naturalitat primitiva, potser amb una punta d’excitació il·lusionada. A falta de terminologia millor, de la nostra comunitat en diem Països Catalans. El plural és escrupulós, i serveix per a integrar-nos amb la plena tranquilitat del respectiu matís regional.

La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una “obligació moral”, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc -la unitat- és l’únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, “catalans” i balears. . I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.

Al segle xx serà catalana la millor literatura feta al País Valencià. Això, parlant en termes absoluts, potser no vol dir res: vol dir, simplement, que la literatura en castellà que s’hi feia era pitjor.

Des de la “província” “no hi ha res a fer”: aquesta és una convicció sorda, a penes clara, que tothom comparteix. Hi cabia, com a resposta, la resignació. Hi cabia, també, la revolta. Una revolta estèril, és clar: però almenys alliberadora: “Al catalán nada le importa tomar las armas, batirse en las calles y en los campos, consumir largos años de su juventud en medio de las fatigas militares; en una palabra: nada le importa ser soldado, con tal que no se le fuerce a serlo y no se le apellide con este nombre” escrivia Bamles. No ésser soldat equivalia a negar-se a col·laborar amb l’Estat, a integrar-s’hi.

Deformant lleugerament unes paraules de Maragall, i aplicant-nos-les, podem imaginar un viatger que ens contempli i que digui de nosaltres: “Ací hi ha una gran població; però per cert que no hi ha un poble”. La “població” passa a ser “poble” per un acte de consciència. I aquest és un pas que no tots els valencians han donat. La superació dels localismes inicis i destorbadors ens és necessària com el pa que ens mengem. Començant pel localisme de la capital. Si no ho fem, els valencians estarem condemnats a esdevenir cada vegada més “provincians”.Volem dir: més inerts, més despersonalitzats, més ensopits.

Joan Fuster - Sueca, gener-febrer de 1962