Nascut amb un so

El primer record que tinc de na Núria Graham es remunta al 2014; l’entrevistaven al programa Ànima i van posar molt d’èmfasi en la seva minoria d’edat. “No pot votar ni conduir, però…” deien. Em va venir al cap, inevitablement, el jazz burgès de n’Andrea Motis, damnificada des dels seus inicis per aquest comentaris paternalistes. Caldria sumar-hi la seva ascendència irlandesa, característica en la qual topen sorpresos tots els periodistes. Un dia els trucaré per explicar-los que havent crescut amb diversos idiomes a casa no és tan sorprenent que el seu anglès no tingui accent del Remei. 

Uns mesos després, una ànima lliure que volta i desbarra per Twitter, va gravar un tuit al meu cervell: “M'encantaria ser amigueta de la Grèiam, hihi”. Tinc aquestes coses, no recordo el nom de moltes persones però, en canvi, tinc una sèrie de tuits antics i prescindibles per oferir-vos. Em va animar molt el fet que, seguint una mica el tarannà d’aquesta coneguda tuitaire, Enrique Iglesias no seria el seu concepte d’amistat.

El tercer d’aquests quatre punts va per la Festa Major de Vic del 2016. Catalunya no és tan gran ni ella tan famosa, tampoc; així que finalment vam coincidir. En Martí, vestit de tauró, m’havia disfressat de pollastre i cantàvem enèrgicament “Els colors del vent” de Pocahontas a la Plaça dels Màrtirs. El seu xicot, més alt que un Sant Pau, era el paradigma del pèl moixí a la barba. Recordo pensar que una estrella del panorama musical mereixia una parella (sexe indistint) amb una bona barba. Afortunadament, el seu posat de moderada diversió i menyspreu va evitar qualsevol gest de groupisme per part nostra.

I, sense encara haver escoltat gaire més que un parell de fragments de cançons seves, va reaparèixer al Vida 2017, a finals de Juny. Miquel Àngel Landete feia les entradetes de les cançons i el bo i millor de l’escena catalana desfilava en rigorós desordre. L’escenari era immens i ella ben menuda; va presentar-se amb un peto texà, una cervesa a la mà i un cigarro encès. Ja sabeu que jo no tolero la gent que fuma o beu cervesa, però si allò no era actitud que baixi Déu i que ho vegi. Aquella és l'actitud de les persones que ho tenen molt clar. L’actitud de saber que ho fas millor que qualsevol altra persona de la sala. L’actitud de desitjar que arribin els obstacles per poder-los saltar. Com més complicats, més alts, més punxeguts, més foscos, millor. L’actitud de “intenteu alinear el carro de les vostres vides que jo duc les regnes dels cavalls”. La millor actitud d’Osona i rodalies. Aquella actitud de qui ha nascut amb un so.

Aquest fil de publicacions ve inspirat per Valenciana, Vol. 1, de Senior i el Cor Brutal. Veniu a volar a Vic, el 16 de Setembre

Sóc tan feliç quan plou

Aquest moment de puresa, de repòs diví que ens ha enganxat per sorpresa i ens ha desenganxat el gust agre d'aquesta Barcelona que crema i se'ns va menjant poc a poc. Cada gota de suor fa de mi un home més derrotat. El Setembre ens trobarà al límit de l'abisme i la tardor ens salvarà de nou. El maleït cicle de vida mediterrani. El fènix de l'estiueig. 

Però plou i ens imagino dins d'un cotxe ben avançat el vespre. Han anul·lat d'urgència el concert de Festa Major d'un petit poble de la Catalunya interior. Tres minuts abans buidàvem àvidament les birres d'aquells gots de plàstic festiu. Ara correm i la cervesa planta cara a la pluja en una cursa inofensiva braços avall. Sembla l'art de trobar el camí més llarg per tornar a casa. Casa, a cobert, fora plouen tots els animals de l'auca i baixem les baldes. No veiem ningú ni ningú ens veu, però existim. Com existeixen aquests dos-cents dansaires otomans que ballen ben fort sobre el sostre, les finestres i el capó.

Plou i em veig amb la bici pujada amunt. No hi ha un indret del meu cos que no hagi sucumbit a la humitat. Valdrà la pena arribar a destí. El destí recompensa els que s'esforcen. Els que pleguen d'hora i berenen poc i desafien els núvols més foscos del cel. Fins i tot l'aigua propel·lida pels cotxes que disparen sobre mullat sembla un crit d'ànims encobert. Malauradament, el destí és molt més gran que tot això. Ningú m'espera però avui ja no tinc por. Faré la baixada de tornada sense frenar i sentiré com de freda és la vida. I un cop a la meva habitació, m'estiraré xop i realitzat sobre el llit de molles. Amb el casc posat.

Plou i ens veig als dos dins l'aigua i una munió de cràters minúsculs creant-se i destruint-se sobre la superfície. Com el concert d'una màquina d'escriure. Podria ser a mar obert, amb les illes Medes a prop. Podria ser a una piscina deserta amb tanques de seguretat prou baixes una matinada dolça. Podria ser a un gorg amagat, just sota una cascada eixordadora. Les paraules es perden pel camí. T'he de repetir quatre cops que vigilis, que hi ha un cocodril sota l'aigua; sis cops que t'estimo i nou cops que sóc tan feliç quan plou.

Happy when it rains - The Jesus and Mary Chain

Aquest fil de publicacions ve inspirat per Valenciana, Vol. 1, de Senior i el Cor Brutal. Veniu a volar a Vic, el 16 de Setembre