Palestina és Trending Topic

Els palestins són els bons i els isrealians són els dolents. Captatio benevolentiae. Aquesta és la premisa sobre la qual es desenvolupava la meva opinió en el conficle bèl·lic al Pròxim Orient. Només a Pilar Rahola la recordo donant suport vehementment, ben estrany en ella, al poble jueu. Tanmateix, Twitter ha donat veu i/o coratge a molts més defensors dels sionistes. I, encara que estiguin en minoria absoluta entre els meus tuitàires de capçalera, les seves piulades tenen raons constructives i oracions subordinades. Condicions imprescindibles en l’argumentació. 

Assumint la meva ignorància, en estat molt avançat, prefereixo no posicionar-me massa i evitar les bromes que em brollen des de les tenebres de la meva ànima. 

Ahir hi van haver manifestacions proisraelianes i propalestines al Regne Unit; per separat, pacífiques i plenes de consignes d’una banda i de l’altra: 

• We can forgive Palestinians for killing our children. We cannot forgive them for forcing us to kill their children. We will only have peace with the Palestinians when they love their children more than they hate us. 
• Who makes terror with British help and F16 jets, theft of land, homicide bombers. 

Evidentment, la primera pancarta em va deixar astorat. Com es pot ser tan cínic com per acusar els ciutadans de Gaza d’obligar al genocidi? Encara que em senti temptat no ho compararé amb el cas del violador que es lamenta que les dones vagin tan poc vestides. 

Va ser llavors quan em va venir al cap la següent pregunta: qui sóc jo per rebatre els arguments del noi que branda aquestes paraules al vent? No hi he estat pas a la Guerra Santa, jo. No he viscut l’enfrontament just davant meu. Només sé el que llegeixo dels reporters de guerra i dels estudiosos en la materia; i, per molt franca que sigui la seva informació, pot tenir algun deix tendenciós. 

Tinc les meves simpaties, òbviament. També tinc les meves sospites. No obstant, només quan sàpiga totes les realitats d’un mateix esdeveniment podré fer-me una idea precisa i veraç del que està succeint en realitat. És un deure social que m’imposo: escoltar, llegir, entendre i opinar en conseqüència. Tant de bo aquesta reflexió fos fruit d’un sentit comú realment comú. 

Només hi ha dues variables que canvien el meu posicionament en el conficte Catalunya-Espanya. En primer lloc que hi tinc el cor. I em fa mal. En segon lloc que encara ara espero alguna piulada provinent de les Espanyes amb raons constructives i oracions subordinades. Condicions imprescindibles en l’argumentació.