He vist Pau Riba en aquests dies perquè volia que li avalés un crèdit de dos milions de pessetes. No ha pogut ser, perquè jo hauria de tenir deu vegades més béns immobles per poder avalar aquest crèdit i no ho tinc. Curiós Pau, cada vegada sembla més "senyor" i sempre que em crida és per demanar alguna cosa.
La xiqueta maca i callada era per a nosaltres un signe claríssim d'una gran vida interior. Ens fascinava això de la vida interior, que no hem sabut mai exactament què volia dir. N'hi havia unes quantes així. Amb el pas del temps descobriríem que la noia que callava era perquè no tenia res a dir ni sabia dir res.
Després d'un recital a la Facultat de Ciències Econòmiques [de Madrid], recital que va tenir molta ressonància com a acte de lluita contra la dictadura, alguns dels mateixos organitzadors em digueren, en to mig confidencial mig de còmplice, unes paraules que se'm quedaren gravades a la memòria: "Pero tú, cuando muera Franco, cantarás en castellano ¿no?". Segons ells, jo cantava, o era lícit que cantés, en català per lluitar contra la dictadura, no perquè era la meva llengua i, per tant, tenia els mateixos drets que un madrileny té de cantar en castellà o en francès o qui sigui de cantar en la seva pròpia llengua[...] I això des de l'esquerra militant, demòcrata, socialista i comunista, lluitadors per una societat més justa, sense classes, sense opressions nacionals ni de cap tipus, diuen ells.
Tinc la impressió que de la mateixa manera que es diu que hi ha dies que fa sol o que fa vent, es podria dir que hi ha dies que fa son.
Les meves cançons podran parèixer esquemàtiques a aquell que no ha viscut amb intensitat el dolor de la dictadura i, per tant, no pot tenir present quanta passió, quanta ràbia, quina intensitat de desig de canvi, quanta desesperança, quant de perill, quanta constatació d'impotència, quant d'amor, quants límits imposats i patits han estat sentits per una vasta minoria, als anys viscuts entre finals dels cinquanta i finals dels setanta.
Tothom una mica sensat als països catalans es malfia d'entrada de qualsevol tipus d'acord pres a Madrid pels partits d'àmbit estatal sobre el tema autonòmic. Aquesta malfiança és més que lògica i justificada. És feta d'experiència. De la mateixa manera que el pagès, quan veu que hi ha un cel ple de núvols grossos, negres, que formen una capa gruixuda de cotó en pèl, pensa que hi ha més possibilitats que plogui.
Aquest posat d'entomòlegs que tenen els catalanòfils estrangers et fa sentir, molt sovint, com una raresa de la natura. Què hi farem, som un país petit, complex, retorçat, vell, ple de punyetes. Som una nació neta sense Estat. Ell és de Sant Diego, Califòrnia. Tot un altre món.
El que són els tòpics: hom espera del País Valencià sensualitat i barroquisme en els seus escriptors i eixutesa i frase curta dels del Principat. Ausiàs March ha estat molt més eixut que els seus contemporanis del Principat. Joan Fuster ha fet una literatura no gens sensual, al contrari del senyor Pla, del mas del mateix nom de Llofriu. Dels tòpics, a l'hora d'entendre realment alguna cosa, n'hauríem de prescindir sempre.
Escriu el senyor Pla: "Aquest paper, l'he escrit, primer, perquè en aquest país els cansats fan la feina, i jo estic molt cansat".
Entre els autodidactes abunda l'autoignorant. Entre els posseïdors de títols universitaris abunda molt més l'ignorant a seques.
La vida política i cultural del País Valencià és gairebé inexistent per als mitjans de difusió de Catalunya. Parlen, com d'una cosa adquirida, entre els intel·lectuals, de la unitat de la llengua, però no hi ha cap resposta si la llengua és atacada al País Valencià o a les Illes. Quan és atacada a Catalunya, la resposta és, en canvi, immediata[...] Aquest és el context on ens hem de moure els que pensem que la unitat cultural dels països catalans és, malgrat tot, possible.
Hi ha un tipus de raonament que va fent-se camí entre la gent assenyada i que podria enunciar així: qualsevol tipus de pensament que qüestioni la situació actual en els seus fonaments s'ha de posar entre parèntesis, per ara -i aquest ara pot durar per sempre-, per poder consolidar la democràcia. És clar que així es consolida la situació actual, que es confon amb la democràcia.
Em telefona un xicot de Ràdio Rubí i em fa una entrevista per telèfon. Abans de començar em demanà si la fèiem en valencià o en castellà, diu ell. Li dic que prefereixo fer-la en català i que el valencià és la manera que tenim els valencians de parlar el català. Ell hauria preferit de fer-la en castellà. Li noto -perquè usa "astò"- que és del sud del País Valencià. Li pregunto si és de prop d'Elx, em diu que sí, d'Ibi, exactament. L'entrevista és molt cordial. La seva consciència lingüística és molt curiosa. Parla un català com el meu, ni més ni menys correcte que el que parlen ací [a Barcelona], però té la sensació de sentir-se més a gust si diu que parla valencià. Està convençut que això li permet de creure's que les possibles incorreccions són el valencià, mentre que si parla català les incorreccions són incorreccions i prou [...] A Barcelona, qualsevol semianalfabet està instal·lat en la creença que el que ell parla és català, encara que sigui una llengua -la parlada per ell- absolutament plena d'incorreccions i infecta des del punt de vista normatiu. Al País Valencià, persones que s'han preocupat de parlar i conèixer bé la llengua no acaben mai de perdre el sentiment d'inseguretat lingüística.
Ramon Pelegero i Sanchis (Raimon) - Any 1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada