Tirava ja cap a dormir però he pensat que us havia d'explicar una petita història. Resulta que durant la meva adolescència m'agradaven molt les cançons abstractes. Podríem dir que només m'agradaven les cançons abstractes. Odiava de mala manera les cançons que embrutaven les lletres amb fets mundans i descripcions quotidianes. Era curiós, ja em podia agradar molt la melodia, que les odiava profundament. Recordo, especialment, una que m'encantava perquè tot el que deia era abstracte, com recitat des d'una poesia romàntica. Anys enrere hi havia un grup català, de Reus concretament, que cantaven la que va ser la meva cançó de capçalera durant una bona època. Vaig considerar durant una temporada llarga "Puc ser jo" com la millor cançó d'amor en català de la història. Tothom deia que la millor cançó d'amor en català era "Boig per tu", dels Sau, amb indrets i objectes tan banals com la "terra humida", un bar i una copa. Quina estupidesa més profunda. Jo només volia escoltar "Puc ser jo", perquè tothom podia entendre-la i fer-se seva. No calia anar a cap bar a enamorar-se ni que es fes de nit o hagués plogut per pensar en aquella persona.
I us explico això perquè ara l'escolto i m'hi falta de tot. M'hi falta sinceritat, m'hi falta sal, m'hi falta alcohol, m'hi falta surrealisme, m'hi falta sexe, m'hi falta passió, m'hi falta bastanta veritat, per ser honest. Ara la societat m'avorreix sovint, m'espanta de tant en tant, em sorprèn més aviat poc i em desespera constantment. Cadascú té les seves neures i són més respectables que les opinions. Com aquell noi que em mira malament quan li prenc la seva cadira. Aquella cadira del mig de la classe, amb el pupitre per esquerrans força guixat. Haurieu de veure les mirades que em fa quan arribo abans que ell i li prenc el lloc. A vegades ho faig per fer la punyeta, sóc així a vegades. Però en el fons li respecto la neura de voler seure sempre a aquell lloc. Me l'imagino sortint 20 minuts abans de casa només per arribar a temps de triar aquella cadira.
Quedem que respecto molt les neures de cadascú, però la societat em segueix semblant molt allunyada. I força molesta. Per allò que té la gent de pensar poc i opinar com si ho hagués pensat molt, especialment. I per altres coses, suposo. Però ara no em vénen al cap. En definitiva, que la societat m'avorreix profundament i són pocs els que em desperten d'aquest desencís prolongat amb l'ésser humà. A vegades em connecto una estona, perquè algú em fa connectar durant una estona. M'expliquen dèries, com la del noi de la cadira, i altres situacions que em semblen interessants i jo em connecto una estoneta. I em poso molt content. I començo a imaginar tot el que podria fer abans que arribi la primavera entre la gentada que inunda els vagons. I quan algú em connecta, els vagons no van tan plens i la gent no té la mania d'empènyer fins arribar a la porta. Un dia em giraré seriós i enfadat i els diré que jo també surto, que no cal que m'empenyin per sortir. Un dia que estigui de bon humor i algú m'hagi connectat. Normalment no estic prou d'humor per girar-me i dir que jo també he de baixar a la següent parada. Aquestes coses t'han de venir de gust.
Però quan estic content i la gent no empeny gaire per sortir del tren, puc arribar a imaginar totes les coses que podria fer abans d'arribar a la primavera. Fins i tot em sembla molt graciosa l'escena del senyor que ven encenedors al Clot-Aragó. Té dues frases i les crida constantment, us ho asseguro. Els 4 encenedors petits els ven a 1€, el mateix preu que l'encenedor llarg de cuina sol. Ja pots passar a l'hora que vulguis que aquest senyor serà al passadís que et dirigeix a la línia vermella amb els encenedors apunt. I cridant una de les dues frases, és graciosíssim. Fins i tot aquesta escena m'alegra quan algú m'ha explicat les seves dèries abans. Penso que, per no oblidar-me d'aquesta situació, quan arribi a la oficina ho escriuré. Perquè vull explicar-vos-ho i mai me'n recordo. Agafo el metro amb la certesa que me'n recordaré i us ho explicaré però sempre passa alguna cosa pel camí que em desconnecta. Quina murga! La societat sempre l'acaba desconnectant a un.
En el taxi que nos llevaba al teatro nos besamos un poco. Al principio ella no quería porque llevaba los labios pintados, pero estuve tan seductor que al final no le quedó más remedio. Dos veces el imbécil del taxista frenó en seco en un semáforo y por poco me caigo del asiento. Podían fijarse un poco en lo que hacen, esos tíos. Luego -y eso les demostrará lo chiflado que estoy-, en el momento en que acabábamos de darnos un largo abrazo, le dije que la quería. Era mentira, desde luego, pero en aquel moment estaba convencido de que era verdad. Se lo juro.
(I told her I loved her and all. It was a lie, of course, but the thing is, I meant it when I said it.)
J. D. Salinger - The Catcher in the Rye
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada