Va arribar el dia en el que em vaig trobar en un debat científic improvitzat en forma de dinar de retrobada. Cadascú va compartir inicialment els seus projectes d'aleshores i vam desembocar en una reflexió filosòfica sobre la distància entre espècies i l'evolució. Va ser llavors, quan em vaig quedar sense paraules ni arguments, que vaig decidir que no n'hi havia prou sent una eminència en el teu camp. Per a poder anomenar-se científic és important entendre la ciència com a un tot i beure de totes i cadascuna de les branques.
A l'interès social i col·lectiu que ja porto de sèrie, s'hi va sumar, doncs, aquesta inquietut emergent de saber-me majoritàriament ignorant. I com deia aquell vell professor de química orgànica, per descobrir si entens el concepte o si has perdut el fil, intenta explicar-ho al company. Vaig prendre el relleu d'antics membres de l'Associació de Biotecnòlegs de Catalunya (ASBTEC) mitjançant la gestió del Twitter i el Blog. La obligació d'idear tuits (diàriament) i de redactar entrades (setmanalment) em va obligar a llegir aquells articles i notícies que no hagués llegit. I, sorprenentment m'interessaven i molt.
Una notícia sobre enginyeria genètica en cèl·lules mare al Japó, un post en un Blog de física aplicada sobre la sonicació en la ruptura cel·lular de les algues, un now software que et permet generar models matemàtics sobre rutes biològiques, un article científic sobre la contaminació de plàstic al Mediterrani, et al. Tot això en una tarda. Més ben dit, en una hora. 4 tuits publicats i el nou coneixement bullint-me al cap. Com aquella persona que dedica un temps cada dia a trobar entre els mobles i alimentar la Boa constrictor que té com a animal de companyia. I aquelles idees boges que encaixen tots aquests conceptes i que algun dia jo (o qualsevol altre insensat) posarem en pràctica.
Però no sempre és tan agradable. En ocasions estàs contentíssim d'aquell enllaç que ofereixes als followers. A vegades estàs increïblement orgullós d'aquella entrada tan estructurada, apassionant i referenciada. I sempre sempre, en aquestes ocasions, el feedback que reps és menor al que esperes. I possiblement al que mereixes. Llavors t'emplenes de dubtes i de reflexions. Penses si no has trobat l'estratègia d'arribar a la gent, penses si potser escrius massa per tu i poc pels altres. Et trenques el cap intentant trobar l'equilibri entre rigorositat i divulgació. I penses que, si t'has de decebre així, pots seguir escrivint només per tu, sense publicar-ho. L'únic problema és que si no fos per aquest públic imaginari deixaries d'escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada