El dramatisme, trobar els extrems de la nostra vida com en una obra de teatre, ja és mort. Tots els romàntics es van suïcidar a finals del s. XVIII, no en queda cap. Avui en dia ens limitem a enaltir els petits fets rutinaris en forma de cançons. Fins que et trobes fent el gest més quotidià, com regar el nostre càctus, amb els ulls vidriosos per tot el que s’amaga entre les punxes petites i enfurismades.
Tinc un do. Prometeu-me que no us espantareu i que em seguireu tractant com l’home entenimentat que sóc. Resulta que cada cop que sento un fragment radiofònic per segona vegada l’escena precisa que em va acollir incialment m’embolcalla de nou. És el cas, personetes que teniu els vostres ulls fixats en la pantalla, del nostre malaurat company Pablo Cabezas. Un refregit estiuenc me’l va etzibar a la cara fa uns dies i vaig retornar, de cop, a l’autobús regular que connectava Eindhoven i Amsterdam aquell matí de Novembre. I, com si d’una sèrie de ciència ficció es tractés, un cop clavat en aquest punt concret, vaig poder reviure tot el dissabte. Amunt i avall. Endavant i endarrere. Tants cops com vaig voler. I et prometo que en cadascun d’ells feies la mateixa cara de sorpresa dolcíssima.
Em va venir de nou al cap aquella son nerviosa, agraïda companya de viatge. Navegant a quarts de sis de la matinada entre la rosada fresca d’aquell interminable parc britànic. Conduint-me el tramvia de tornada des d’Uilenstede 19 hores després, suats i alleugerits i valents com els que més.
Em van baixar de nou aquelles llàgrimes provocades pel vent, quins ulls més terribles que tinc! Entre la bufanda que m’agrada tant i el gorro que encara no havies vist, plorava; defensaré fins l’últim dia, a cor què vols, la culpabilitat de les inclemències. I, allà, al bell mig de la plaça Dam un parell de globus m’avisaven que “Vostè és aquí”. La labilitat de la geografia, que ens farà més lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada