A voltes em canso de ser home

Quines ganes d’engegar-ho tot a prendre pel sac. D’agafar les meves rampoines i baixar a la següent parada sense ni tan sols girar el cap. Llavors caminar hores i hores fins arribar a qualsevol indret perdut, a resguard dels vents tòxics i destructius que la gent genera al respirar. No hi ha cap esperança per l’espècie humana, estem destinats a extingir-nos. Tindrem el rídicul honor de ser els primers en invertir la lògica natural; tantes missions per acomplir que hem oblidat l'evolutiva, l’única missió que ens pot salvar de la maledicció.

Com em puc tornar a banyar a la platja sense pensar que aquelles aigües estan tenyides de sang. Aquelles mateixes aigües que han banyat les costes de Lampedusa, on milers i milers de persones han perdut la seva vida simplement perquè no han nascut al lloc adequat. Resulta que aquests negres es llevaven al matí i tenien il·lusions, plans de futur, mal humor, com tu i com jo. Com m’he de tornar a banyar al Mediterrani sense recordar aquells ulls oberts i sense vida, dins d’un cap que roda sol sobre un vestit taronja a la platja de Líbia. Per creure en un Déu que no tocava.

Ja no cal recórrer a l’excitació del fragor del combat, la sang freda és ara el que corre per les seves venes. Temeu els acrítics, que tenen les idees tan clares i enemics per tot arreu. Perquè us asseguro que a la mínima que puguin us eliminaran del mapa.

Ni l’humor ja no ho aixeca, l’hem gastat de tant fer-lo servir. La ciència tampoc em consola, de què pot servir millorar una societat suïcida? Necessito amb urgència causes per creure que encara no està tot perdut, que val la pena lluitar i tirar endavant o agafaré les meves rampoines i, sense mirar enrere, em plantaré en qualsevol indret perdut a llegir Jack London.

Sempre trobes algú que arriba a qualsevol conclusió abans que tu. En aquest cas, Ismael Serrano: Ya ves, a veces me canso de ser hombre...