Àgape

Aquest vespre m’ha atrapat un esclat fúcsia estavellant-se contra la plaça germana. A través de la finestra la claror es consumia làngidament, com un darrer regal quan tot s’acaba. La bullícia dels estudiants gaudint del saló centenari de la Universitat de Rostock no m’han distret del meu únic objectiu. Tampoc m’han retornat a la realitat les patates de cacauet, tan addictives com sempre. En dec haver endrapat un parell de bosses mentre t’enyorava.

Tot jo sobrevolava una ciutat nevada i ens he vist arribar a un vestíbul subtilment il·luminat, que fa olor de fusta envarnissada i cervesa acabada de tirar. Hem arrosegat les bosses com llimacs fins els llits que hem considerat nostres. Ai nois, portar-vos provisions a l’habitació era tan tan guai. Encara us veig allà, tu estirat al matalàs creant poesia mentre en Carles destapa la nostra llibertat amb la cantonada metàl·lica del somier. Llavors, tous per l’aigua calenta i la sensibilitat que ens invoca, sortim a menjar-nos la nit. O a deixar que ens engoleixi si és que hi ha diferència. Cantant al que ens espera d’aquí cinc anys enmig d’una plaça deserta sense ni tan sols ser conscients que aquell maleït moment arribarà i em sentiré així d'orfe de tu, germà de diferent mare. Tornaré a Alemanya sense tu i des d’una aula magna mentre el Sol es pon et recordaré, m’angoixaré de pensar que potser ja ho hem fet tot, clouré les mandíbules i complauré fredament a aquest tros d’insensible que m’acaba de preguntar: so, what do you think about standards in Systems Biology?

For I'm so scared of losing you

and I don't know what I can do about it.

So tell me how long, love, before you go

and leave me here on my own.

I don't wanna know who I am without you