Quan era petit canviava més d’equip que de nòvies. Sé que la comparació pertinent hagués estat amb les botes de futbol però és que els equips, i les nòvies, em duraven menys.
Recordo la sensació de vergonya angoixant des del matí previ al primer entrenament amb els nous companys. Tot el dia calculant les hores que quedaven fins arribar al vespre; el temps mai ha passat tan ràpid. Quan m’aixecava del pupitre a les cinc en punt o quan berenava amb gran esforç, bossa a l’espatlla preparat per marxar, notava el pes, irrisòriament dramàtic, de les darreres vegades… fins l’endemà, quan tot ja hauria passat.
Divendres passat em vaig llevar tan d’hora que encara no havien tret els carrers. Vaig fer un miler de quilòmetres per presentar un projecte que m’està absorbint com ni les nòvies ni els equips m’han absorbit mai. Metafòricament, malalts.
La coneguda pressió em va visitar de nou, amb el mateix llindar però un impacte totalment diferent. També va arribar la nit d’alleujament i celebració, com havien arribat totes. Ahir un amic e amat em digué: “Que guai. Ens fem grans. Som un riu riu”. Ja deu ser això.
Aquest vespre començo a entrenar amb un nou equip, ara ja no canvio tant. Aquest cop, però, sembla que no vol arribar de cap manera l’hora de començar a entrenar, hòstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada