Dejónos harto consuelo

En un moment determinat m’inspiro i penso que a la propera publicació escriuré sobre això. Llavors hi ha dues possibilitats: me n’oblido per sempre més o bé el transcurs de la vida em dóna la raó i els arguments per plasmar-ho finalment. Tenia ganes de parlar de l’ètica amagada en l’espiritualitat i els darrers dies m’ha esclatat, mai més precís, a l’ànima. 

Sóc incapaç d’entendre la religió sense la presència de la mort. La mort, com deien aquelles sextillas de pie quebrado de Jorge Manrique, posa a tothom al mateix nivell, sense tenir en compte les històries arrossegades fins aleshores. La mort, pels qui es queden, també és igual. És una trucada telefònica anestesiant, un missatge de condol de cartró pedra, un dol de negació i de preguntes que només tindran resposta si les busquem prou endins. Tan endins on només hi arriba l’espiritualitat de les veritats que no es poden explicar amb paraules ni amb la ciència. La presència d’algun lloc diví, les energies latents i eternes, la purga de tots els pecats i l’exemple a seguir guardat en foc al fons de la nostra essència. 

Aquesta espiritualitat de què us parlo la podem trobar a la religió cristiana, és clar, de la que estem tan influïts socialment. Però també en qualsevol creença pagana o masònica. I, fins i tot, en qualsevol referent personal que ens mostri, de sobte, el poder recomfortant de la fe. 

Em vaig descobrir tremolant sota la teva confessió: l’accident, les hores tràgiques d’incertesa, com el poble va fer pinya envoltant el cos gelat per sempre, els teus vespres de llàgrimes xopant-li les espatlles… “Ell és amb mi, jo això no ho podria fer sola” i jo, ateu per convicció i raciocini, vaig tornar a tremolar. Entenent que, al cap i a la fi, les religions són el que nosaltres vulguem que siguin i les ànimes pesen tant com nosaltres notem que pesen. És de llei reconèixer que el pes de la teva va doblegar la meva com cap ho ha tornat a fer.