És fals que les idees ens brollin del cap en forma de paraules, les idees són relacions i agrupacions de conceptes que utilitzen el llenguatge per poder ésser compartides. Malgrat el nostre esforç de traducció i l’esforç de l’interlocutor en retro-traducció de paraules a idees només els cervells escollits són capaços de plasmar oralment o per escrit el que al nostre cap ha estat anteriorment resolt com un axioma. L’art és això, un colpeig per sorpresa que et provoca un mínim moviment de coll i un clic mental encegador. El clic que et subratlla un paràgraf precís. El clic que desenfoca una escena fosca. El clic que t’ensorra a la cadira quan Sabina t’encerta un sentiment que consideraves genuí.
“Que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver”. El Palau Sant Jordi en dues ocasions i Sant Feliu de Guíxols un agost incert van passar per alt aquest consell per evitar desil·lusions. Expectativa no em sembla una paraula bonica; no em sembla una paraula que et vinguin ganes d’acumular. No em regaleu expectatives perquè ja n’estic fart de desenganys. Em nego doncs, a reviure, en directe i sota cap concepte, un concert d’”El flaco” d’Úbeda. Em matarien les expectatives baixant de Montjuïc carena avall. Les petites bandes sonores de les meves escenes més colpidores, una per una, sense perdonar-ne cap. La sensació que la font d’on han brollat tots aquests versos ja s’asseca poc a poc. Un dia, de tant beguda, no rajarà. La sensació de discurs de comiat per si de cas és un comiat i per si s’asseu a la butaca per “Nochebuena” i se n’adona que n’ha viscut de millors. Una ànima al costat, en forma de regal de diversos aniversaris, sense la qual repetir el ja viscut seria “negro, como los ángeles de Machín”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada