Escriviu, amics meus

Escriviu, amics meus. Ensenyeu-me els vostres pensaments il·luminats. Mostreu-me cada nit, abans de cloure el jorn, les vostres més profundes filosofies. Agrairé entendre nous punts de vista, noves perspectives que em faran més díscol, més còmplice, més savi. Sentiré sobre el cor el magnífic soroll del meu cervell debatent la certesa i pulcritud d’aquests arguments que m’exposeu. Sentiré sota el cervell aquests paisatges sentimentals que il·lustreu amb quatre paraules harmoniosament situades. Escriviu, hòstia, escriviu, vull saber el que us passa pel cap. Amics meus, gent enyorada. Escriviu, que moltes nits ja no recordava que m’ompliu tant. Escriviu, perquè em nego a oblidar que avui he vist en la vostra mirada guspires que escalfen en ple solstici d’hivern. Escriviu, perquè no vull oblidar res, m’hi nego! És llei de vida adaptar-se a viure en situacions desfavorables, fins i tot a viure sense tu. Fins i tot a viure sense els missatges imprudents a l’alçada de l’Ametlla, tornant de Llerona, suplicant-te que et quedessis a dormir amb mi. Que, aparentment, teníem les hores comptades.