(No) em pregunten per què escric

La meva intenció darrera, quan escric, és aconseguir transferir una idea mitjançant les paraules; no descobreixo la sopa d’all ni tinc cap objectiu excèntric i trencador. Tan simple com utilitzar el text de transport cap a la persona que vol llegir el que jo pugui dir. Éssent jo el receptor quan els escrits són anònims, éssent vosaltres quan els comparteixo aquí. 

El llenguatge escrit i el llenguatge oral no els trobo, ni molt menys, bescanviables. No és el mateix llegir un acudit de l’Eugenio que sentir-lo ni és el mateix devorar el llibre de Harry Potter que trencar la màgia amb la narració des d’un Discman antic i sorollós. Ho sabem perfectament i ho utilitzem en el nostre favor, enviant missatges amb el que queda millor en pantalla i recitant el que sona tan bé oralment. Intentaré, doncs, explicar-vos què en trec de tenir un bloc que no em permet una conversa casual. 

En primer lloc aquí tinc tot el temps del món. Aquesta frase que estàs llegint tan veloçment (vigila, que potser t’has menjat alguna lletra i tot) és fruit d’una reflexió i d’una maduració. L’he feta, l’he desfeta i l’he refeta. I el resultat és exactament el que jo vull que sigui. Curts de temps com anem tots plegats, un percentatge baixíssim del que diem durant el dia és el que en realitat volem dir. 

A més, redueixo bastant les banalitats, les crosses lingüístiques i les dades superflues, que acostumen a governar el meu llenguatge verbal. Vaig al gra, no necessito quedar bé amb ningú ni intentar guanyar-me la vostra raó. No em cal posar una cara convincent o una emoticona relaxant. 

I, sobretot, el més important de tot és que em llegiu voluntàriament. D’entre els milers d’accions que podrieu estar realitzant en aquest moment esteu llegint el que jo us explico. Podrieu tancar ara mateix el bloc, escopir contra la pantalla o esclafir a riure sense que jo em sentís malament perquè ni me n’adonaria. Us interessa el que exposo i això em legitima per seguir pensant francament i contruint arguments. Explico el que sovint callo quan no sé si és d’interès. Us és d’interés, sou aquí, jo segueixo endavant. Perquè… hi sou, oi? D’acord, simplement, em fa menys vergonya escriure per ningú que parlar sol pel carrer.