Quan per fi arribi el dia en que els vostres cossos obeeixin aquest desig que compartiu i la culpa us clavi l’estaca, a mi ja no em sagnarà la ferida. S’obrirà una mica la cicatriu fresca però no em farà gaire mal. Aquell pessigolleig propi de l’enterrament amb calç viva, d’un exèrcit d’elefants tensant la corda que em subjecta l’escrot mentre dos-cents corbs afamats em buiden les conques oculars. M’humitejaré amb peròxid d’hidrogen i tornaré a la realitat, que no em cal sentir gaire per sobreviure.
No em farà mal perquè la ment ja me l’ha jugada. Dins del meu serial embrutit ja us heu mirat com m’heu mirat a mi abans. Ja heu compartit anhels. Ja heu compartit silencis. Ja heu compartit secrets. Ja heu parlat de mi i m’heu trepitjat el cap. És aquest ego immens i aquests instints salvatges i genuïns que fan molt més mal que la calç viva, l’exèrcit d’elefants i els corbs afamats sincronitzant l’atac sota els acords d’alguna cançó moderna que jo, evidentment, desconeixo.
Un cop imaginada tota idea és plausible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada