En aquest mateix moment hi ha algú que encara
no coneixes que està sentint aquella cançó, que està notant aquella olor, que
està entenent aquella frase cèlebre on tu, algun dia, ja t’hi has endinsat.
Aliè a tu, sense rostre ni color de veu, va creixent l’ésser humà que acabarà
convivint dins teu. I et substituirà a estones.
No és la resposta de cap pregunta ni la virtut
d’entre els defectes. No és res. Existeix però no viu, perquè mai li has donat
vida. Però el seu procés embrionari acabarà naixent accidentalment al teu
cervell. Néixer, créixer, tornar-te imbècil i morir.
Serà al pic de la imbecilitat quan, de sobte,
ho veuràs tan clar. I et bullirà la sang de ràbia per no ser tu qui va
descobrir-li aquella cançó. Ni qui va embriagar amb aquell perfum. Ni qui va
tatuar-li amb retoladors de colors adolescents “Dicen que te arrastra como el
mar”. Aleshores ja existia i estimava altres vides.
Però si tu haguessis estat l'adolescent que li deia paraules d'amor (senzilles i tendres) llavors molt probablement acabaries per no ser l'adult que es pot quedar al seu costat durant molts i molts anys. És la meva teoria. ;)
ResponEliminaPer cert, La Oreja de Van Gogh?? Gravíssim, no?
ResponElimina