Posa'm en referències

El tren ha sortit de Granollers esmunyint-se entre la vessant verda i freda que s’eleva fins el terme municipal de La Roca del Vallès i la planúria que es conforma amb les darreres llums abans que el Congost les absorbeixi totes. Els ametllers, florits i dispersos, donen el darrer toc cromàtic a aquest paisatge que he vist centenars de vegades però que mai, fins ara, m’havia obligat a treure la versió moderna del pergamí i la ploma no fos cas que se’m tornés, de nou, rutinari.

Aquest mateix quadre verd-blanc-rosenc s’escampa per les rodalies urbanes sense que ens en fem càrrec. Dijous, pujant cap a Corró d’Amunt, mentre es ponia la tarda rere Llerona, Marata semblava fardar en un sagrat silenci de les preciositats del febrer. Qui sap si és tan curt perquè quedar-se com a essència efímera, remota, onírica, en peces de roba desades a l’armari.  

Diumenge al matí baixant de Canovelles cap a Lliçà d’Amunt els olivers amagaven els ametllerets, malaltissos, que mostraven al Sol el cabell canós que els caurà aviat envellint-los una mica més. Una mica més a tots. Em preguntaven on havia estat durant els hiverns passats, que no m’havien vist. Vés a saber, només vaig poder dir.

No vaig ser-hi estirat entre els brins enduts pel vent suau i gèlid de cap al vespre. No hi rebia petons curts, de pingüí, amb gust de paraules que encara no entenc. Ni m’hi drogava fins que els fotoreceptors es declaraven en guerra i m’induïen la latència. Latència del pas tranquil de les hores que no van enlloc. Perquè són la resta d’hores que vénen cap a elles. Mentre, a la ciutat, ningú recorda que ben a prop la natura és incondicional,  tant per les ratxes bones com per les caigudes sense xarxa.