Malgrat que vosaltres llegireu aquest text
quan ja haguem encetat l’hivern, ha estat redactat lànguidament durant les
hores prèvies al solstici. Aquests dies de tardor tardana s’han caracteritzat per ser molt curts i aquesta manca lumínica afecta sobretot a
estudiants, treballadors d’oficina i segrestats. Després de 5 dies intuint el
Sol sense veure’l podeu comprendre les ganes rèptils que tenia de sortir a
prendre l’aire i aturar-me a qualsevol roca assolellada. No obstant, dos dubtes
desafortunats han boicotejat la meva intenció de pronunciar les següents
paraules d’en Quimi Portet: “Vine’m a buscar, treu-me a passeig, voltem agafats
de la mà”.
Dos dubtes maleïts. Dos dubtes beneïts.
Mira-ho com vulguis. De ben segur delators de la meva ignorància.
El primer dels dubtes se’m va despertar veient
el tall adjunt a la publicació. Per alguna raó desconeguda sabia que no és cert
el que s’hi exposa però, sentint una gran impotència, no em veia capaç de
replicar amb veritats fefaents i sòlides els arguments presentats. Durant dues
hores vaig moure’m per desmarcar-me de l’independentisme “borreguista” i
acrític, i ara estic mínimament informat sobre la composició de la Corona
d’Aragó l’any 1235. Sobre el desenvolupament embrional de la nació que insisteixo
en defensar, vaja.
La segona ombra de dubte em va aparèixer en
ple sopar de Nadal de l’equip. Com que la cultura no és una qualitat comuna
entre els futbolistes va quedar molt ben dissimulada, però a mi aquest succés
em va fer marejar una mica. Resulta que el nostre fisioterapeuta havia
treballat de reporter a l’Amèrica Llatina. En un dels documentals que van
gravar a Cuba va tenir la oportunitat d’entrar a un despatx intacte d’Ernesto
Guevara anys després de la seva mort. Tot i que seguia menjant la cuixa de
pollastre i dient que sí amb el cap, tota la meva atenció es va centrar, de
cop, en una intensa decepció personal. Quin orgull podia sentir jo de portar
una samarreta vermella del Che sense ni tan sols saber de la seva etapa com a
ministre cubà... Crec que tinc deures per fer aquesta tarda. Santa Fe.
Suposo que amb aquests desmereixements personals intento reflexionar sobre la opinió. El dret d'opinar ha d'anar unit al deure d'informar-nos. És absurd demanar que ens escoltin quan no tenim res interessant a dir.
P.S. Aprofito per advertir-vos que en la
gastronomia nadalenca s’hi cola abundant menjar en mal estat. Tingueu compte si
no voleu acabar epidèmicament aferrats a qualsevol lavabo. Amb les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada