Té, aquesta rosa és teva

El segon disc de Manel va sortir un dimarts plujós de finals d’hivern. Tot just feia segon, estudiava de tardes i em va decebre superlativament. Un cop a classe no vaig tenir esma de defensar-lo de les crítiques ferotges dels meus companys més ofesos. Poc m’imaginava que un temps després s’erigiria com una de les bandes sonores d’aquests anys. Vaig necessitar un malparit que em fotés la nòvia, un llarg viatge a La Pobla de Lillet i unes quantes nits universitàries per entendre que aquestes cançons estan compostes per viure-les i no tant per escoltar-les.

Avui, dia assenyalat pels catalans, diada emocional del nostre país, voldria animar-vos a omplir aquests himnes amb el que tingueu més a l’abast. Podeu omplir-los amb estelades, art dels lluitadors que tenim un futur per alçar; o d’aquest Sol que ens aixafa contra el terra i ens mostra el deliciós paisatge que uneix mar i muntanyes. Els podeu omplir de serpentines cargolades, de pàgines en vers i de rimes cantades. De places plenes de petits que no entenen res, de mans que es troben i cossos que s’ofereixen. O bé de converses banals, somriures que no ens creuríem cap altre dia, missatges de text que no s’acaben d’enviar. Fins i tot els podeu omplir dels entrepans ràpids mentre llambregueu el rellotge o la cervesa amb got de plàstic rambles avall. Que si et dóna la mà és per no perdre’t entre la gentada. O bé del Jazz fugitiu de trompetes llunyanes mentre recorreu mentalment el camí que us ha dut fins a avui. Però sobretot ompliu-los de demà: l’amor més efímer haurà passat i només quedarà l’essència dels aromes més profunds.

Només aleshores, quan els cants vessin de sensacions exaltades, endinseu-vos-hi. A la Ciutadella, estirats i cansats i entre petons. Quan us fresquegi la cara cremada serà el moment d’escoltar “Desaparexíem lentament” i, si supereu la vulnerabilitat, mirar-vos als ulls...

... i dir-te humilment que aquest era el nostre disc. I que aquesta rosa que tan dignament es marceix rere aquestes paraules et pertany.