Crec, a la remuntada

L’esperit de la remuntada és ensopegar per enèsima vegada amb la mateixa pedra. Fa tot just una setmana l’havíem descartat racionalment: ens van golejar per joc, per tàctica i per gestió emocional. Fins i tot, rèiem de que algun temerari pogués acabar-hi creient. I ens trobem, a hores d’ara, tots els culers havent canviat els per-què-sis per per-què-nos.

No hem de negar que, juntament amb les lectores d'unes quantes ombres d’en Grey, els catalans som dels col·lectius més tendents al masoquisme. Qui, sinó, després de cinc anys de setge i abandonats d’aliances internacionals seguiria tenint ganes de guanyar una guerra perduda? Qui, sinó, després de 35 anys de pedagogia inofensiva seguiria intentant convèncer als espanyols immòbilment refractaris mitjançant paraules, comissions i cimeres?

Però és que a nosaltres mateixos, com a individualitats, ja ens agrada patir. Després de dir cent cops que no provaria mai més el kebab amb salsa picant, quan el mal de panxa és passat m’asseguro que aquest cop seré capaç de suportar-ho. O quan a l’entrenament em repten: xut al travesser o volta al camp. Sóc el futbolista més maratonià de Vallès Oriental i rodalies. Va, ja que hi som, reconeguem les competicions d’apnea amb els amics en piscines municipals durant els estius infantils. I ho deixo aquí que us vull demostrar que sóc capaç de fer una entrada sense parlar de noies.

En definitiva, la remuntada és topar de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua. I demà no passarem, que tinc una juguesca massa atàvica per complir.