Luxúria desenfrenada

Avui em ve molt de gust recuperar les meves sensacions just abans de la Selectivitat:


D'aquest cel n'han llevat les nevades. Aquesta nit tan sols queda la lluna i una antiga aura celestial que només envolta aquells elements poètics que desperten els sentits llargament adormits. La seva evacuació restaria sentit a les nits de juny, les nits de matinada i de poc demà. Nits d'evaporar el desig per poder dormir, de sintetitzar inhibidors que desfacin la teva evangèlica imatge. 
Desitjo els teus ulls, que somriuen reproduint pretèrits versos de Bécquer; desitjo les teves dents, que van néixer per ser menjades i no per menjar; desitjo la fragilitat que destil·les i que s'evadeix del meu escut anònim i massa vulnerable. Et desitjo amb prevaricació, nocturnitat i alevosia. I l'espectre que s'encarrega de mi i em rapta de la son, que fa flama i es consumeix i poc a poc esdevé evanescent i cendra i s'esborra fins l'endemà. Apareix de cop l'evasió i ho embolcalla tot de foscor. Arriba al final la treva, la meva treva nocturna. La sang ja no bull, la sang reposa.