Democràcia radical

Segons Fernando Savater al seu llibre Perdonen las molestias:

"No cualquier cosa querida por la mayoría de los vascos sería democráticamente respetable sin más. Si, por ejemplo, la mayoría castellanohablante decidiese que la enseñanza en euskera o el bilingüismo en los documentos públicos son un gasto inútil que debe ser suprimido, tal decisión no sería en modo alguno democrática i el Estado haría bien no tomándola en cuenta. Porque de lo que se trata no es de respetar la voluntad mayoritaria de los vascos [...] sino mantener y potenciar un orden político en el que todos puedan querer libremente."

Aquesta reflexió em va portar a la conclusió que la paraula democràcia és, segurament, un dels comodins usats més a la lleugera de tot el nostre vocabulari. Queda molt bé afirmar ser demòcrata radical. I ser-ho, almenys d'acord amb la visió personal. I a veure qui és capaç de negar-t'ho.
La por de que certes decisions majoritàries atemptin contra les llibertats de les minories és l'impuls de molts demòcrates empedernits per justificar una aristocràcia dissimulada. "Els temes complexos i delicats cal deixar-los per aquells que en saben; si hi posem el poble pel mig encara prendrem mal".

Jo considero que una democràcia només pot ser radical si tots els ciutadans estan formats per decidir. L'educació i la democràcia neixen al mateix lloc. Si els encarregats de decidir han estat educats a través d'uns valors laics, flexibles, integradors i solidaris no cal témer cap decisió sobirana del poble. Els governants sobreprotectors que s'encarreguen d'aconsellar i guiar la societat com el flautista d'Hamelín els deixo per a països poc desenvolupats. Com el nostre.