Dec ser molt intel·ligent per inventar-me una teoria del no-res. Però per molt que em dolgui no sóc l'únic que raona en aquest món, encara que sovint m'ho cregui en excés. Segur que mil persones hi han pensat abans i han arribat a la mateixa conclusió. Segur que desenes de milers de persones han anat encara més enllà. Em trec de la màniga, doncs, aquest raonament, que portes enfora asseguraré il·luminat i per mi mateix sabré que sóc un flipat.
Hi ha un equilibri natural al cosmos. Quina gran frase eh!, va feliciteu-me per ella. Autocomplaença. Tornem-hi:
Hi ha un equilibri natural al cosmos. Sense saber exactament com però hi ha una igualtat de forces dins de qualsevol persona. Res pot anar absolutament bé ni malament. Per cada quilogram de desgràcies tens deu farcells amb 100 grams d'alegria. Si els Déus ens tenen jurada alguna maledicció va i t'afegeixen algunes pedres al plat del desastre. Però instantàniament apareixen centenars de milers de granets de sorra de les platges d'alguna illa de situació desconeguda.
Però el vent bufa i s'endú la sorra; i els temporals existeixen i arrosseguen les pedres. I l'endemà de treure't aquell gran pes de la motxilla, te n'adones que ja no és tan sòlid el terra que trepitges. Que les arenes movedisses et prenen de nou. I et descobreixes responent que si fas cara de son és perquè tens una ferida a la cuixa dreta i t'ha costat dormir. Les coses mai poden anar massa bé. Perquè hi ha un equilibri natural al cosmos.
Les coses mai no poden anar massa bé.. ni massa malament, no? No se pas si qui ho regula tot és el cosmos, o nosaltres mateixos. Pot ser que l'organisme (per sobreviure?) busqui allò positiu quan una situació és adversa? Pot ser que, un cop som dins d'una realitat bucòlica, apareguin irremeiablement les desgràcies per a fer-nos ser conscients del món en plenitud?
ResponEliminaÉs que al final, per molt científic que sigui, em sap greu que sigui la ciència qui ho governa tot...
ResponEliminaPerò tens raó. Déu és el nostre cervell!
El que hauríes de fer és llegir més (o simplement llegir), si ho fessis, 10 minuts serien suficients per a que deixesis de considerarte un pseudo-filosof superdotat i bohemi. Sí, ara per ara ets un flipat dels bons, però tranquil, que tot canvia si un s'hi esforça!
ResponEliminaJa deia jo que em faltava alguna cosa fonamental en aquesta vida.
ResponEliminaGràcies per l'ajuda :)
és un anònim una pseudo-persona?
ResponElimina