Des del cel de Montjuïc, massa lluny de l'escenari, vaig observar la nit un dijous 17 de desembre. Tenia la impressió d'assistir a la història; i el que és més important, assistir a la meva història. Pel maestro el meu pas per la seva vida fou nul mentre que, compartint la mateixa estona plegats i a la mateixa distància l'un de l'altre, a mi em va escriure records amb foc. Minuts abans de l'espectacle vaig revelar-li a un full rebregat la meva sensació d'anestèsia. Esperava una hipersensibilització immediata; mai va acabar d'arribar.
I com tots els que no saben perdre jo també em vaig prometre una venjança. Vaig prometre'm plorar emoció sense consol. Perquè en contra del que pensava és falsa l'afirmació "millor sol en la debilitat". Tot apuntava un 5 d'agost gravat a la biogràfia, però va perdent cos. Usualment, però, com menys esperes més grata és la recompensa. Aniré cap al nord-est fins arribar a Madrid, aleshores permetré al passat ser unes hores present.
S'et dóna un estat excitant, i tot canvia, sents que és un tresor sentir-te així, veus les coses diferents, sembla que sigui la porta a una vida paral·lela. Crec que pot comparar-se a una visió divina, com la que deuria tenir Llull potser, t'exigeix seguir-la, entregar-te, perque té la força d'una veritat fora de discurs. Crec que avui tenim la presió permanent del coneixement secular, i global, amés. I quan vivim això no matem, però encara sentim que te un valor diferent. Potser seguir a Sabina sigui el viatje a la meca dels qui no tenim Déu.
ResponEliminajeje jo també en tinc, no l'uso gaire-gens, però presisament perque ningú hi entra. A veure què et sembla. http://delamanodelzingarodeseattle.blogspot.com/