Les petites venjances són la sal de la vida.
Em vaig estimar més parlar-los de l'Alícia, de les dues nits passades. De com sents una veu per telèfon i notes que no és tan sols una veu, del moment precís en què a la veu li poses una cara, del record emergent del contacte amb uns peus molt freds sota la funda nòrdica, i de per què totes les dones del món tenen els peus freds. De tot això. I de l'escletxa oberta al meu taüt de plom.
Què era la veritat? El tel de nata que es fa damunt la llet calenta. Les llunes d'oli surant al caldo. Res més. Una aparença, el greix dels fets, que es pot eliminar amb un colador. Un miratge, un subproducte.
Albert Villaró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada