La treva de les P.A.U

Equiparable a un ritual tribal, la nostra primera gran proesa. La recordo amb un regust especial, la selectivitat, amb molt d'afecte.

La olor de meló madur de la nit anterior, la música de Summercat llevant-me aquell dimecres de llençols suats i finestra oberta. Les xancletes trencant l'ambient matinal d'una ciutat encara buida. Només treballadors ben adormits que entraven massa d'hora, immigrants fent cua per la burocràcia i mares que passejaven gossos. Mares que em saludaven sense poder-se imaginar que la força d'aquells tres dies la treia de les seves filles. Em desitjaven sort mentre jo nadava al riu gris perla d'una sang que també era seva.
La potència d'una corrent que se m'enduia incontrolablement. Llengües d'aigua que jugaven amb totes menys amb la meva, cabells de seda enterrats sota una venjança de cervesa. Totes aquelles il·lusions de nit d'estiu que no van acabar arribant mai, però que al seu moment ajuden a saltar un mur que vist des de baix és molt alt.

Amb la imaginació i poca cosa més pots viure i tirar-ho tot endavant. Potser és fe, potser és un desig. L'únic consell que puc donar passa per saber que després de cada repte hi ha un plaer. Encara que després no hi sigui.