Radicalisme emocional

No cada vespre arribes a casa amb una anècdota memorable per explicar ni cada matinada la passes forjant poesia que un dia versaràs. Afortunadament la bellesa i la felicitat són només espurnes. Lluny de la polaritzada llum hi tenim el refugi obscur de tots aquells moments que no passaran a la història. Aquells moments que conformen la nostra modesta i anònima història. 

Exigeixo el dret legítim de celebrar les coincidències, l’atzar i les minúcies diàries com si fossin grans victòries. Exigeixo el dret social de gaudir dels dies de pluja i pensaments emboirats. Exigeixo l’acceptació del desànim, l’estima pel desànim. El dret que tenen les meves llàgrimes de ser endutes per aquest vent que em neteja la cara mentre les rodes, xerric amunt xerric avall, se m’enduen vés a saber on. No em té pietat el vent; m’etziba ratxes fredes i violentes que em desperten d’aquest sopor antropomòrfic. La natura no té alegria ni tristor, tira endavant i no pregunta. No omple els vorals de molsa ni aparta les roques per si m’estimbo amb la bici. El meu dret a no ser forçat a estar content, a que ningú em protegeixi dels cops de puny. L’exigeixo. I a somriure com un gamarús quan un despistat envia una carta dirigida a un tal “Dear Dr. Lloret-Villas”.