El petit de Cal Eril

N'hi ha que diuen que el nacionalisme es cura viatjant. En el cas del nacionalisme català, no cal anar pas gaire lluny. N'hi ha prou d'apropar-se a Lleida.
No hi ha en tot Catalunya unes contrades més sinistres que les de Ponent. Una boira gèlida i espessa rapta els carrers durant l'hivern. Un sol rabiós crema un paisatge desèrtic als mesos d'estiu. Els mercats globalitzats han convertit els pagesos en dictadors rurals que esclavitzen negres, moros i romanesos perquè els treballin la terra. El salari consisteix en un tros de carn magra que ells mateixos poden arrencar dels companys que cauen morts mentre estiren les borrasses. La combinació d'oci garrulo i feines agrícoles, de rutines mecàniques i baixa qualificació, han creat un substrat de jovent quillo que només pensa a sobreviure a la jornada laboral per comprar-se una moto de competició i drogues dures que els faran perdre el sentit a la semiobscuritat de les macrodiscoteques. L'única alternativa per evadir-se són les esglésies. La població dels nuclis urbans és tan minsa que per follar no poden aspirar a ensabonar la més guapa: es tiren la menys lletja, encara que sigui sa germana. El panorama és tan sòrdid que els xavals de poble utilitzen els seus coneixements agrícoles per cultivar una marihuana tan potent que fulminaria Bob Marley a la primera pipada.
Els governs lleidatans ja fot anys que només són pantomimes. Però un cabdill ha decidit sotmetre aquest regne de taifes pseudoanàrquiques: la cooperativa BonÀrea. Des de Guissona, ha iniciat la construcció d'un imperi amb estructures paraestatals que es prepara per assaltar el Principat i substituir el seu principal ens de govern: La Caixa. De moment, BonÀrea ha inundat Catalunya amb supermercats, restaurants, benzineres i fins i tot una entitat financera, GuissonaCaixa. Però el seu poder encara és dèbil. Si els descobrissin ara mateix, els aniquilarien amb facilitat. Però això han creat l'element de distracció definitiu: El Petit de Cal Eril. 
El folk psicodèlic i bonhomiós del cantautor de la Segarra pinta les terres de Lleida com si fossin una barreja entre les Bucòliques de Virgili i el poble dels barrufets. Quan un català escolta les seves fascinades i llangoroses exhalacions, com d'escolanet excursionista que de petit va caure a una marmita de LSD, no diria que les comarques de Ponent són un cau de quillos, maldat i pagesots. Més aviat pensa que la incomunicació, l'endogàmia i el treball agrícola han engendrat una població introvertida i arísticament inquieta, amb rampells místics i un fort vincle amb el seu entorn natural. En resum i sense eufemismes: que són uns càndids subnormals.
I llavors conclouen que encara els han fet un favor, als lleidatans, condemnant-los a ser un graner, oblidat políticament, del qual xuclen els recursos. Si privar-los de la civilització els ha premiat amb un caràcter taujà, els ignorarem encara més, els pobrets. 
Però el Petit de Cal Eril no ha brotat espontàniament entre els esbarzers de Ponent. És un cantautor proveta, creat als laboratoris genètics del BonÀrea a partir de cèl·lules de Xesco Boix i Josep Maria Espinàs. Mentre les seves dolces balades engalipen els catalans amb miratges arcàdics que esborronen la perfídia lleidatana, els tentacles que dominen aquesta obscura terra penetren el subsòl de Catalunya, repten pel camal dels nostres pantalons i ens collen l'escrot. 

Valero Sanmartí - Jo només il·lumino la catalana terra