Baby blue

Hi ha una diferència essencial entre la teva relació amb una sèrie de televisió i amb un ésser humà, i no és que la primera es desenvolupi amb una pantalla pel mig. El tret diferencial és que les temporades són finites i els capítols limitats. Hi ha una data de llançament de la darrera emissió i després, res, la foscor eterna. Certament, la majoria de relacions humanes també acaben en la penombra però no estan predeterminades per tenir un final.

Sent conscient d’aquestes condicions de joc un dia et decideixes a començar una trama nord-americana amb l’excusa que la millor manera d’aprendre anglès és veure’n en versió original. I descregut i superficial et són presentats els protagonistes i llurs modus operandi. Unes 50 hores després vols que la metamfetamina i el crim organitzat dominin el món. Almenys els EUA. I Mèxic també.

Hem de reconèixer que moltes de les persones ens duren menys que 50 hores. Poques d’aquestes ens veuen en calçotets, furgant-nos el nas, menjant gelat de fruites del bosc compulsivament, fent exercicis musculars de galtes per dissimular els somriures o badallant per justificar els ulls vidriosos. I, misteriosament, algunes d’aquestes les denominem “pèrdues” i provoquen vespres blaus quan se’n van. Necessites algú que et metilanimi una mica.

No se n’aprèn. T’impliques, t’impliques i acabes escrivint les misèries al bloc. Ep, encara parlo de sèries. Em va passar amb Nip/tuck i la seva deliciosa bellesa superficial. Vaig tornar a ensopegar amb algun dels universos de Fringe. I quan ja deia “tranquils, jo controlo”, vaig caure profundament en la droga. Tants amics que tenia ahir i avui ja no en queda cap.

Va, prou victimisme, que deveu pensar que sóc un tòtil figa-tova. He gaudit com un autèntic animal. Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a ensopegar. Suggeriu-me alguna relació de 50 hores que em pugui treure aquesta sensació d’orfandat que noto dins. I alguna sèrie que ho peti, també. Bitches.