T'has aprimat

Fa temps que no actualitzava el bloc amb algun escrit. No és que no tingués temps, és que no tenia res a dir. De fet, segueixo sense tenir res a dir.

Fa anys que escric allò que em passa pel cap. Redactar físicament els meus pensament m’ajuda a ordenar-los i entendre’ls. Desenvolupo les temàtiques que més poden preocupar a un estudiant mantingut econòmicament i sense cap impediment de subsistència: el plaer, l’amor i el dolor sentimental. Fins i tot, de tant en tant, me la jugo amb temes socials o polítics. I si aconsegueixo que el text sigui atractiu pel lector, millor: marxo cap a casa amb un somriure. Sense adonar-me de la pretenciositat i mentida que suposen aquests escrits.

Qui sóc jo per parlar de plaer com un anhel absolut? El plaer sense patiment no existeix, no podem entendre una cosa sense l’altra. ¿Com pretenc viure el plaer si sóc aliè al patiment, si sóc incapaç de suportar el més mínim suplici? 

Qui sóc jo per parlar d’amor cap als altres? Que tiri la primera pedra qui s’hagi sentit ben estimat per mi; amb la freqüència i graduació correcta. 

Qui sóc jo per parlar de dolor sentimental? Observo al meu voltant i sóc tan afortunat. Podria ser tan més infeliç. No sé què plasmar a la pantalla que per real sigui més que simples desil·lusions burgeses.

Finalment, quines lliçons us puc donar jo a nivell social i polític? Estic convençut que les meves conclusions són, en molts casos, els vostres punts de partida. Cap de les meves idees revolucionarà el món. 

No deixaré d’escriure, és important per mi. No obstant, mentre no tingui cap coneixement que mereixi ser compartit prometo no atabalar-vos més.