Espero no crear cap trauma, no és la meva intenció. Al contrari, m’encantaria que algun argument en contra d’aquesta teoria m’explotés a la cara i em fes veure que val la pena regalar una rosa per Sant Jordi. Però, ara per ara, crec que l’amor està en vies d’extinció.
Estar enamorat era un pur mecanisme reproductiu. Potser en l’actualitat ja no però temps enrere segur que sí.
Les dones són més enamoradisses que els homes. Alguna raó hi deu haver. Me la jugo amb la genètica. Partim de cinc dones en una població primitiva d’Homo sapiens sapiens, una de les quals patia una mutació genètica. No d’aquelles que provoquen malalties precoces i irremeiables, no. Una d’aquelles que afecta el caràcter de forma imprevisible i estocàstica. I resultà que aquella noia era summament enamoradissa. Per alguna raó desconeguda s’entossudia malaltissament amb un jovenet. Durant la cacera diària tot anava bé per ell. I encara millor quan cada vespre a l’arribar es trobava la nostra possessiva, detallista, seductora i enamorada primitiva. Van tenir sis fills, quatre noies i dos nois. Tres fills per sobre de la mitjana de l’època. I ella es va assegurar, gràcies a l’amor, que ell no anava dispersant el seu material genètic més enllà d’aquelles dues parets.
Les quatre filles van sortir amb aquella característica materna, la característica amorosa. També van tenir més fills que la resta. Generació rere generació l’amor era més present perquè donava més bons resultats evolutius. L’amor i el sexe anaven lligats perquè l’amor lligava el sexe. I el pas del temps va fixar la mutació enamoradissa. Bé, el pas del temps i l’Esglèsia.
Fins l’actualitat, quan per fi hem aconseguit desmarcar el sexe de l’amor i hem inventat paraules com “follar” o “me-la-faria-dreta”, molt més adients. I és per això que l’amor està en perill d’extinció, a les seves darreries: perquè avui en dia la gent poc enamoradissa també té el dret a tenir fills.
en vies d'extinció potser és massa atrevit i com a provocació està bé, però si és un mecanisme evolutiu és evident que, per a l'amor i per a tots els que tenim, probablement el context no els dóna sentit (societats molt més complexes i ments que reben inputs totalment diferents).
ResponEliminaDe totes formes, el q "importa evolutivament" és l'amor a la dona o l'amor al fill? Pq no està en joc el creixement de la dona, sinó d'un mamífer malparit q triga la hòstia en desenvolupar-se, ser autònom i tal i qual. Pq et divorcies d'una dona, però generalment no dels teus fills (seria curiós això... xD).
Encara més, 'cabe preguntarse' que passa amb tots els mecanismes que ja no són funcionals a la vida diària d'avui. Si han trigat milers d'anys en constituir-se al nostre cervell: hi ha la possibilitat de que vagin "desprogramant-se" o simplement viurem amb aquesta "disfuncionalitat"?
Com a sociòleg q s'interessa per la biologia i la psicologia evolutiva (no és gaire comú, malgrat penso que hauria de ser-ho), he de dir que en les explicacions purament genètiques d'aquest tipus de fenomens s'està donant compte de les "causes llunyanes" però no de les "causes properes" (més típicament socials), que a vegades calen per donar una explicació satisfactòria a fenomens d'aquest tipus.
Ja veus q t'has topat amb un friki aquí xDD ;)