Segons els vagons no han passat massa dies. Segons les nostres paraules ha passat una adolescència i mitja. I la meitat d'una novel·la de regal.
Només un cop vaig agafar el tren en direcció contrària. Quan el futbol m'al·lucinava els caps de setmana i em prenia l'alè els divendres a l'hora de plegar.
Vam vorejar la costa fins a Premià de Mar. Cada cop plovia més, quan vam arribar a destí els tolls feien companyia al mar. Tenia ganes de caminar en la foscor de la tardor i vaig aprofitar l'excusa de no saber el camí entre l'estació i el RICOH Stadium.
Primer de tot, travessar la Nacional menyspreant els passos subterranis. Amb les ulleres difractores de microgotetes. Els cotxes volant, apareixent i, finalment, tocant el clàxon. Els meus deu metres tanques; no us creieu si us dic que vaig estar a punt de morir atropellat però vaig estar a punt de morir atropellat. I, de cop, una cançó que va ser creada per definir la meva essència:
Si arribeu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada