Au

L’art és estimar, indubtablement. Quan algú pinta potser no ho sap però està provocant estima a qui agrada. Fent-ho extensible als directors de cinema, actors de teatre, cantants i cheerleaders.

Fins que coneixes un artista de carn i ossos quan encara no ha començat a enamorar. Les bromes arriben abans de l’admiració fins que l’admiració trunca la sortida fluida de bromes enginyoses. La típica pressió dels mediocres de no aconseguir trobar la conversa correcta amb els qui es mengen la vida. La conversa inicialment bilateral es converteix en via de sentit únic. De l’obra d’art cap al consumidor de cultura.
Curiosament jo sempre sóc aquest darrer. I he acabat renunciant a que em diguis res sempre i quan em segueixis cantant. Com si cantessis per mi i de mi. Com si no fossin acords ni cadències ni tonalitats, fos desig. Com si no fos un concert sinó sexe espiritual. I la més gran mentida, com si estigués enamorat de tu i no del que cantes.