Y yo que me creía Steve McQueen

Tots i cadascun de nosaltres hem tingut aquell moment etern el qual les estrelles de rock es refereixen com a “sensació d’immortalitat”. Simplement no ho manifestem en forma de pedra filosofal imaginària sinó en forma de pedanteria innocent.

És aquella època de la vida que arriben les tres de la matinada i et veus capaç de participar a tots els debats amb criteri i brillantor. I ho intentes. No acceptes que et diguin que et contradius o que et xiuxiuegin que potser millor que callis. I intervens tan decidit que de tant en tant aconsegueixes enganyar. Però majoritàriament despertes un tendre i humiliant “que mono...”. I us asseguro que a la vostra feina, al vostre projecte o al vostre llit mai voldreu tenir una persona tan “mona”. A tot estirar, algun dimarts li comprareu un croissant de xocolata.

I arriba un dia que t’interesses. En qualsevol cosa. En l’estudi de les primes de risc sobre el mercat capitalista europeu, per exemple. Buscaràs informació i no l’entendràs, demanaràs opinions i no les entendràs, faràs preguntes sense entendre per què et miren així. Hores després, amb una mica més d’informació a la motxilla, recordaràs que un dia en vas parlar. Que no en vas encertar ni una. I que ara només n’encertaries mitja.

Són les dues de la matinada i no tens conversa. No perquè no sigui la persona adequada ni perquè faltin cerveses sobre la taula, senzillament has començat a saber-ne una mica. Afortunat jo - et dius - , que m’acabo d’adonar que sóc un ignorant. Maleït jo - et respons -, que porto anys parlant de música i esport, política i ciència, llengües i nits. Si ni tan sols tinc clar si s’ha de reintroduir el Canis lupus al Pirineu.