Jo tampoc sóc gaire de somiar; però quan ho faig m’invento escenes d’allò més estràmbotiques i fictícies. I ahir aquesta infreqüent vida onòrica “gairebé” em fa adormir. Bé, quan diem que “gairebé” ens hem adormit és que, de fet, ens hem adormit de debò però que per alguna raó divina aconseguim no fer tard al motiu pel qual vam posar el despertador tan d’hora. En definitiva, a dalt del tren no hagués pogut dir amb exactitud on començava la suor i acabava la gomina.
Darrere, la Pobla de Lillet; davant, la pluja amenaçant; a la dreta, la font de l’Amistat; i a l’esquerra (concretament al seient davanter esquerre), un tros de cap i un crit escapant-se finestra enllà. Un crit bastant de bèstia alegre.
La banda sonora del somni també denotava una poca estabilitat mental per part meva preocupant. La veu inconfusible d’en Guillem Gisbert on tocaria la d’en Dani Alegret. I retrovisor a través una carta oblidada, decorada amb un ruquet a l’espai reservat pel nom del destinatari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada