I ja és dijous, tu. Més de trenta graus a fora i jo sóc aquí, sota en Farras, sota la pirotècnia i llum de sis de tarda. Els tinc a banda i banda ara mateix, els ulls clavats dos metres sobre mi. Ho sóc tot pels nens sense ser jo, ho són tot per mi sense ser ells. Són les il·lusions que hem perdut. Que recuperem un cop a l’any, com una invocació tribal, si en sabeu de festa ja m’enteneu.
M’ha passat una mica el cansament que em prenia, fatiga d’ulleres de Sol. Enfilava camí de La Troca i sonava “Com anar al cel i tornar”. Sort que em sé el camí de memòria i el puc fer sense pensar. La ment em passeja encara per ahir a la nit. Carrer de Barcelona concretament. Fugíem del teu nòvio i de la meva autocensura. Però sense fugir massa tampoc, per un cop que em puc jugar la boca. Vas deixar-me allà assegut i vam tornar cap al concert; bona gent, mala música. Dels bons amics fins als mals enemics, gamma detallada. -Pinta’m la cara siusplau -Només si m’abraces - Però si em caus malament - Avui també? I hores després arribar a la Plaça del Cony, amb les set vetes enganxoses d’alegria i d’alcohol, erràticament miscibles. M’hauré de desintoxicar a la Plaça Perpinyà; bona música, poca gent. Històries de poble petit i preguntes que desperten sospites. Per avui ja n’hi ha prou de Festa Humana, a tres quarts de cinc el got d’orxata.
No són nits de voler sinó de poder. Si hi ha derrota ara és quan la podrem dissimular. Sona la Guimbada? Com pot ser si són les set del matí? Ah, és clar, la vaig posar de despertador. Avui torna a ploure, em caldrà jersei. I malgrat no em faria res saber com acaba el somni tinc tants experiments per entendre la lletra dels protocols que somric mentre baixo perillosament les escales cap a esmorzar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada