Del verb ploure

Aquí plou de caputxa i d’ulleres que desenfoquen, gota a gota, les llums vermelles sobre les rodes dels ciclistes urbans que obren el camí. Sobre les llambordes, contra el sentit del canal, els frens molls em treuen del misticisme d’aquest text.
Plou de nit, encara que sigui de dia. Plou de tranquil·litat, de normalitat, de rutina. Plou així perquè sap ploure. Està acostumat i té el ritme precís, la partitura que encara no domino i m’enganya amb els seus “piano” i els seus “mezzoforte”.
No plou de paraigües perquè necessiten les dues mans per viure. Per no deixar avui a la meitat el que demà serà el doble. Els paraigües llatins acaben cadàvers, invàlids. El vent com a vestigi de la selecció d’eficàcia que els dics protegeixen en aquestes terres baixes.
Plou de no deixar de viure però de sentir-te la primavera cada vegada que surt el Sol. Que és dimecres i, com que és festa, em prenc la tarda lliure. Nosaltres només tenim Sant Jordi.

I demà potser plou de nou. Tant és, ben d’hora al matí veuré arribar el diari i el pa. I enfilaré la bicicleta tot xiulant allò que canten Mishima: que “Tot torna a començar”.