Succedanis

Per què es parla amb metàfores? Sempre amb metàfores.

Representar la estaticitat d'alguna vida mitjançant un parc desert, amb el gronxador encara oscil·lant de la darrera aventura. Tan descuidat es troba que fins i tot les dents de lleó semblen un excés. Els nens que jugaven han fugit; no per por, sinó per edat. Empaiten i s’escapen d’aquelles noies que s’escapen d’ells i els empaiten a períodes iguals.

Representar la relativitat parlant d’una sabata que us pregunta si quan camineu és el terra qui es mou realment. I vosaltres la increpeu fort, la deixeu a la cuina mentre s'escalfa la truita que va sobrar d’ahir dissabte i us atropella amb aquella música infernal que solen posseir les cançons quan tenen raó. Esborreu cinquanta vegades la frase que heu escrit en un document en blanc: "La sabata diu bestieses!" La cinquanta-unena ja no goseu tornar-la a escriure.

Representar un succedani com el gust edulcorant amb ulls tancats, una rosa de plàstic quan estàs ben refredat, massatges i pastilles que rebaixen el dolor a la meitat. Secundaris malvats que saben perfectament que no serien dins d’aquella habitació si l’habitació on no els calia ser malvats no els hagués expulsat a traïció.

Representar la maduració com aquells pantalons que et resulten tan còmodes perquè han viscut una setantena de nits d’estiu amb tu i han acollit la cartera de les ocasions especials. La cartera dels bitllets de cinquanta i les factures d’hostals que ningú mai coneixerà. I com ho són de còmodes, deu ser que s’estan a punt de trencar.