No era tan gran la lluna

Estadísticament, un 14% més visible que normalment. Estadísticament, feia divuit anys que no es podia observar tal dimensió lunar. Quan en realitat les estadístiques són com un tanga: et sedueixen fins creure que ho veus tot mentre allò important romandrà en el desconegut.

No crec que minvessin els casos de suïcidi ahir a la nit. Ni que apareguessin per generació espontània acompanyants pels qui van haver de veure-la en solitud. Cap amor fals es va trencar amb valentia per buscar el que val la pena de veritat. Diria que tampoc van permetre a cap pres de gaudir una llum nocturna que no fos aquella bombeta que pampallugueja epilèpticament al capçal del llit que rosega la culpa. Les llums de neó van brillar més que mai. Bé, això ho suposo, ahir m’hi van trobar a faltar.

I, sense embarg, podríem posar l’excusa de la lluna més sovint. Les muntanyes es van tòrcer degut a la diferència de pes entre la vessant il·luminada i la vessant a l’ombra. Els aiguamolls es van omplir de petjades mentre les sabates raptaven el fang. Les oques i els ànecs es trobaven amb presències estranyes. I les aigües dels llacs sí que ballaven d’un costat a l’altre; no és que normalment no ho facin sinó que normalment ningú ho pot afirmar. Fins i tot tinc un amic, deixat de mena, que va sortir a rentar el cotxe només per tenir una excusa.

Va, fem-ho més això. Mentim amb estadístiques i sortim a trobar-nos. Si és massa fosc, portem llanternes o llums d’oli. Si és massa tard, endarrerim les busques al rellotge. Si fa massa fred... bé, no crec que faci massa fred. Comencem més sovint la primavera.