Les vida bifàsica

La vida té dues fases: quan passen les coses i quan aquestes s'analitzen. No només són fases degudament separades sinó que, a més a més, són summament respectuoses: mai veuràs com una de les dues digna a participar quan el torn és de l'altra. Coneixen com funciona aquest joc, el joc d'anar escrivint poc a poc el destí.

Quan passen les coses és un huracà, és un frenesí, és un període d'incontinència. El vertiginós pas de les novel·les juvenils de Jordi Sierra i Fabra. La rígida disciplina de rentar-se les dents tres cops al dia i resar perquè la fulleta d'afaitar tingui un traç precís. La temerària estratègia de decidir el primer pas quan ja has fet el segon. Com si per volar no calguessin ales, ni per nadar brànquies, ni per somiar nits, ni per somriure passat, ni per emblema l'adjectiu. Prescindir del “com” i anar a pel “què”, deixar el “i si...” i mentir un “ho sento”. Refugiar-te del noruec a Uruguay.

No parlo del pensar, no parlo de l'imaginar, no parlo de l'interpretar; vaig molt més lluny: parlo de l'analitzar. Èpoques de buscar els tres peus al gat, posar-te a pells alienes, posar-te en boques que no tenien veu, en veus que no tenien boca. Mirar el passat en tercera persona i assegurar-te que tu haguessis actuat d'una altra manera. I pensar que aquell penques, que eres tu, va errar-la fins al fons. Mig somrient perquè saps que ho tornaràs a fer.
Definiria analitzar com allò que et passa pel cap a partir de la tercera giravolta dins un llit petit. I adormir-te pensant que, sovint, el pas abismal de sentir que per dins t'esclata tot el pes de l'art a sentir que sents ben poc és tan breu com prémer un botó. El botó de l'artsensor.
Definiria analitzar com la neu que desglaça bo i engendrant el riu de la tardor, de la melangia, del record, dels detalls que et retornen. Aquells detalls que van convertir aquella petita història en la història que gelosament saps que ningú més hagués pogut viure.