Com un “déjà vu” desenfocat.

- Tens la cara massa prima per portar boina. El barret et dóna més personalitat. - Aquella frase em sonava estranyament familiar.

De cop, sense previ avís ni variació aparent, tot va canviar. La mateixa dependenta, amb el negoci per resposta a les meves preguntes. El mateix reflex al mateix mirall del mateix racó de la mateixa botiga. El nou jo era una mica menys barbut, amb els cabells més llargs i els ulls més aquosos. La llum del principi, de matí de divendres, resultava tot d'una la foscor engolidora dels vespres de dijous. La samarreta que duia a l'entrar s'havia amagat a sota la jaqueta, esperant no ser descoberta per un hivern que venia poc a poc.
Em vaig posar de perfil, per acabar de veure si l'ala era prou estreta i els plecs prou juvenils. De la butxaca dreta dels pantalons sobresortia la vora d'un paper crema amb motius vermells. Una entrada al santuari del desig i un estat absurd de temptació d'infringir algunes normes socials. Aquell somriure espontani d'entremaliat que tant he assajat des d'ençà. Canvi de banda. A la butxaca esquerra va vibrar un mòbil dels d'abans: aquells que no es connectaven al Twitter. Esperaria a sortir al carrer, a llegir el missatge amb el vent de cara per poder-li adjudicar a ell alguna llàgrima escàpula. Barret al cap, sopar solitari a un banc arrecerat de plaça Urquinaona i agafar la línia verda somrient a tothom que carregava amb més pes que el de la seva maleta. Altruisme de felicitat.

Caducat el moment, els colors i la resolució van tornar a la imatge. Vaig pagar el barret, el vaig guardar a una bossa elegant i em vaig sentir, simplement, com un vianant més. Sense fred, ni humitat als ulls, ni missatges patagònics, ni cita amb el més gran dels poetes. Així doncs, tot i ser meravellosament bonic, mai estimaré aquest barret com vaig arribar a fer-ho amb l'altre. Per sortir del pas. Com tants succedanis més.