No és l'edat... o potser sí que ho és. No crec que vagin irrevocablement units, però sí que penso que la realitat ens rovella mitjançant el pas del temps. I la recepta per evitar-ho consta en revertir els processos químics que ens oxiden la fantasia i l'aventurer que duem a dins. Pocs són els afortunats que troben la clau i aconsegueixen vèncer, dia a dia, la mediocritat.
La descoberta juvenil de les sensacions i conceptes sentimentals ve acompanyada de la creença amb pel·lícules “pasteleres” i cançons d'Ismael Serrano. Tenim ganes de ser els protagonistes d'una història que ningú més pugui repetir, de fer-ho tot etern. Sentim la frescor, l'espontaneïtat, la bogeria, la originalitat com una serp dins l'estómac que ens llança al buit sense comprovar l'estat de la corda. Les garrotades dels hiverns i les llàgrimes èbries dels estius ens metal·litzen la pell i l'ànima frenen. I ens trobem a la vintena amb una relació més que estable, estàtica: amb cafè i cigarro de tarda i sexe per compromís quan escassegen les paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada