La passió segons Renée Vivien

I l'agraïment pel plaer i l'agraïment per l'agraïment pel plaer, i el plaer per l'agraïment.

Allò que jo anomenava el fruit prohibit té un gust estranyament familiar. No vull pas dir amb això que s'assembli a res del que havia viscut abans. És una sensació propera a la d'arribar a un lloc on estem convençuts d'haver estat, sense que la memòria ens en sàpiga donar raó. I la sensació de meravella prové tant d'aquesta familiaritat inesperada com de tot allò que percebem com a desconegut i nou.

No era la meva mesura d'amor la que havia decebut sinó la seva. Desistir d'estimar-me significava per a ella abdicar del Somni. Però era, també, i sobretot, abdicar de mi: abandonar en mans de la meva pròpia por aquella que, per a Renée, era la meva millor part, la que em feia rebel i dissortada a causa del meu destí de dona. Aquesta era l'ofensa que ella es creia haver-me infligit: haver deixat de creure en mi i en la veritat de la meva revolta.

La sinceritat, havia dit molts cops la mateixa Pauline, és la principal enemiga de l'amor. L'amor es proposa, com l'art, crear bellesa, una il·lusió de bellesa absoluta, per als ulls de la persona estimada. Com Beatriu per a Dante. La sinceritat fa entrar en aquest espai d'irreal meravella, la lletgessa i la banalitat del real.

Vosaltres, belles noies, per qui jo vaig escriure...

Vosaltres que estimava, ¿llegireu els meus versos,

en els futurs matins d'un univers nevat

o en capvespres futurs de roses i de flames?

L'ombra segueix els meus passos que l'alba recrimina. Com un retret em segueix la meva ombra. Dreta i llarga com un xiprer, amb pas de lloba, la meva ombra em segueix com un remordiment.

Maria-Mercè Marçal

La passió segons Renée Vivien, 1994