De quan en Carles era el killer de La Garriga

Molts anys perseguint aquesta figura de macarra de classe benestant britànica, de seductor enmig d’una taverna amb whisky, jazz i promeses efímeres de fons. Fins que et trobes amb la carrera enllestida i un futur que sembla endarrocar-se a cada passa endavant que fas. I tot trontolla, i cadascuna dels possibles escenaris és una derrota segura. Cap d’aquests nous camins s’alinea amb el que esperes de tu, amb el que s’espera de tu, amb el que esperes del món. És només la inèrcia, motor dels humans per antonomàsia, qui sembla contenir l’entropia dins els teus límits i fer moure els números dels calendaris digitals.

No sé ben bé si és això el que pensava aquell diumenge d’Octubre del 2013, però ho descarto bastant. Devia estar fent punta al meu dubtós enginy tuitaire. Devia estar analitzant la tàctica defensiva del C.F. Olímpic La Garriga, que, tot sigui dit, tenia un bon sostent. Devia estar valorant si demanar la quarta cervesa al minut 20 de la segona part era apropiat per un espectador amateur com jo. El noi del bar no posà mala cara en cap moment. Sigan jugando. 

En Carles ja havia marcat al primer quart d’hora de partit. Quan el company que vas a veure ja ha fet la feina, sigui al camp, al bar o a casori, el peix ja està venut. Que passin els minuts. Aquella tarda tenia cita i em sentia pletòric. Aquell estat extàtic tan fràgil que em sorgeix del no-res quan no tinc cap tipus de control sobre l’ordre planetari.

C-17 avall, direcció Barcelona, encallat a l’alçada de l’Ametlla per l’operació tornada de rigor del pont de la Hispanitat. La mandíbula mastegant el xiclet al mateix ritme que la sang - zub-zub zub-zub - bombejava l'oxigen amb traces etíliques cervell endins. Jo sempre tard i ella sempre amb el no per resposta. Feia molt tard, el mòbil s’il·luminaria en qualsevol moment amb una justificació escueta i contundent. “De relliscades n’és plena la vinya del Senyor. Ens veiem!”, per exemple. O “Ànims amb la teva vida”, fins i tot. El meu no era més contextual, per convicció. Ho creia, ho sentia a les cançons, ho havia llegit en tants llibres…  Massa no per aquesta equació. 

Per raons estocàstiques, que hem tingut moltes nits per elucidar, quan vaig arribar al punt de trobada el seu cotxe era allà. I encara hi és els dies parells i algun senar. I els meus llençols fan sovint la seva olor. I aviat tindrem tants bitllets d’avió com fotos plegats.

La moral de la història, in a nutshell: presenteu-vos tard i beguts a totes les vostres cites.  Pot funcionar. Paraula de Sabina.