Atletes, pugin a l'escenari

Que en Carles sigui un referent per nosaltres respon, únicament i exclusiva, a dos factors: perquè ara és mort i perquè no el vam conèixer. Ens quedarà la cara bonica, els rínxols al cel del concert, la veu modeladament romàntica i el posat turmentat de triomfador a l’atur.

Esquivant l’enveja per la vida que li atribueixo i que li queda tan bé, m’imagino que també devia dubtar. També devia viure preocupat pel que perdia a cada poble, pel que l’esperava al final de gira quan les ressaques ja no fossin excusa de res. Imagino que hi havia gent que el prenia per un frívol cregut i que moltes noies l’haguessin definit com un imbècil rematat. També devia tenir moments de debilitat i moltes lletres les cantava sense creure-se-les. Me l’imagino assegurant-li a cada amant que l'acompanyava al llit que era la inspiració dels himnes catalans del moment. Amagant-los el fons real de totes aquelles cançons. Aquell fons que suplicava al seu nòvio que no n’hi cantés cap més, per evitar sentir-se malament. I en Carles, mentrestant, devia colpejar la paret i somriure a les càmeres.

Imagino que hi havia una tarda que el derrotava per cada matí guanyat. I alguna nit de cansament, buidor, teatre i públic entregat. Com la darrera de totes. - Puja ja cap a l’escenari – li va dir en Pep pressionant-li animosament l’espatlla. Ja sabeu com és en Pep. I com costa d’entendre a vegades. - Puja i cap a l’escenari – va interpretar en Carles. I, com que en moments de tristesa mai posem en dubte els consells dels amics, el va seguir fil per ratlla.