Onze tios corrent darrere d'una pilota

Feia temps que no gaudíem de cap desplaçament en autocar. És possible que me’n deixi algun però m’ha vingut al cap el viatge a Tortosa del maig del 2010 com a darrer precedent. La tornada va ser sensiblement més trista i concloent que la d’avui; en queden records discontinus i deformats per l’ús. Com per exemple les olives petites amb pinyol de l’hora de dinar, els gronxadors on vam marejar els nervis, el gol de l’esperança (per un que faig deixeu-me lluir que el blog és meu) i el gol que ens enfonsava. O aquell tipus d’abraçades que per inusuals són tendresa pal·liativa. Sense oblidar en Sabina, escrivint aquell missatge fosc AP-2 amunt.

Sallent l’he trobat diferent del darrer cop. Una mica més a prop. No hem tingut temps de passejar pels carrers estrets i irregulars del poble ni de fer-nos fotos arran de gespa com si d’una piscina es tractés. La batalla d’avui ha estat lleial, honesta i madura. Segurament és qüestió de percepcions, d’èpoques, d’estats. Durant la pujada no he pensat en cap trajecte direcció Puig-Reig. Durant la baixada he entès que tenia ganes d’escriure-ho.

D’explicar-vos què és per mi el futbol. De recordar-m’ho. D’entendre que els dimarts són mandrosos, els dijous tinc son i els divendres tenim pressa per sortit de festa però que sense ells res tindria sentit. Que els partits permeten omplir els caps de setmana de ganes i que són com vent que s’endú les pàgines del calendari. I ja és novembre.

El futbol permet visitar viles, pobles i ciutats. Camps municipals, estadis antics i instal·lacions modernes. Banquetes enfonsades, seients que s’eleven, cautxú que s’enreda entre els cabells. Rivals amb entrenadors provocadors, davanters molestos, afició cridanera. Permet que la tàctica, els moviments en atac i les jugades d’estratègia surtin de la pissarra i prenguin vida pròpia. Arriba el diumenge i tot són estímuls externs, sensacions, adrenalina, milers d’imatges que succeeixen les anteriors com si de cadascuna depengués el marcador final. Fins que dies més tard, per mecanismes cerebrals complexos, t’apareix una fotografia nítida que no recordaves haver captat. Va acompanyada d’un ambient, d’un estat d’ànim, de cares oblidades; a vegades, fins i tot, d’olors, temperatures i gustos.

Per sí sol el joc em satisfà. Em satisfà no errar cap passada i anticipar-me cada cop al meu marcador. Em satisfà celebrar els gols del meu equip o aplaudir aquella jugada que per fi li ha sortit a un company. Però també em satisfà xerrar amb el capità de l’equip contrari simplement perquè ens sona la cara. I que plogui i els focus n’il·luminin la caiguda pausada. Em satisfà fotre’m bronca a mi mateix perquè fer poesia mentre jugo em distreu. I associar situacions amb desenes de situacions similars que ja he viscut. I aprofitar que he obert el calaix per guardar-ne de noves, per quan calguin. Em satisfà mirar dissimuladament a la graderia, aprofitant que la pilota es fora, tot buscant alguna cara coneguda. Trobar-la o no ja són figues d’un altre paner.